La mestria en l'aprenentatge

Un relat de: Daniel N.
En Pere Llorejat era persona modesta i poca amiga d'atorgar-se mèrits. Per aquesta raó de les seves activitats en deia que era un aprenent, poca cosa més, que no sabia gaire, que havia arribat a grans profunditats i que li quedava molt per endavant, per bé que de vida no li en quedava gaire, puix que el seu cabell grisejava i feia fila de estar més a prop de la mort que no pas de la vida.

En Pere Llorejat no volia que li diguessin mestre, perquè feia notar que no havia ensenyat mai res a ningú, que si de cas havia despertat inquietuds, i que havia fet sorgir curiositats, i poca cosa més. Volia fer-se petit com un gra de sorra, que les seves ensenyances no fossin preses com a tals i desaparèixer envoltat de la seva obra, per altra banda monumental, sense deixar, tot al seu entendre, cap rastre del seu pas per la vida, si no eren bocins de les poques coses que havia pogut arribar a aprendre en el passar de la seva existència.

Era l'etern aprenent, sempre amb alguna cosa nova per incorporar al seu ideari, quelcom que se li apareixia de sobte i havia d'assumir. Uns versos, unes imatges, una plasmació plàstica, una dansa, un so o un paisatge.

Havia en Pere Llorejat acumulat una bona experiència en això d'aprendre. De fet duia vuitanta o noranta anys aprenent, així que en bona mesura ho sabia tot d'aprendre. La humilitat amb que explicava els seus aprenentatges deixava tothom bocabadat, impressionat per aquell home que poden ésser majestuós i pedant, grandiloqüent i agressiu tot explicant les seves fites aconseguides, ho feia com si d'un estudiant de primària es tractés, i semblava veure el món per primera vegada com un infant de llet. Tothom es reprimia un oh! en sentir-lo parlar.

El mestratge en l'aprenentatge l'havia anat consumant al llarg dels anys. De jove ja era humil, apocat, poc amic de cridòries i discussions acalorades, sempre amb una paraula mesurada. De jove ja era avorridament captingut i mai no deixa una paraula per sobre de l'altra. De gran s'havia refinat en les seves maneres, i ara traspuava moderació i humilitat pels quatre costats.

Els ohs! dels que l'escoltaven parlar anaven en augment. Havien anat en augment creixent des de sempre. Era un plaer sentir una persona que no fes de la pedanteria i la quasi-presciència un dels seus trets fonamentals. Qualsevol, observaven alguns, a poc que sap munta una acadèmia per ensenyar els altres les quatre veritats de la vida. En Pere Llorejat però no era d'aquesta mena, sempre volia i estava en disposició d'aprendre. Alguns pensaven que la seva prosa era insuportable, que li mancava frescor i dinamisme, que de tant de ser humil i voler aprendre sempre no posava mai de la seva part, que es repetia constantment i feia servir massa adjectius superflus i que en definitiva podia exhibir-se una mica més i no ser tan humil. Però així era en Pere Llorejat, i no podia canviar.

En les recollides de guardons, que no eren poques, sempre feia un discurs a la mateixa manera i sobre la mateixa temàtica, sobre el fet de l'aprenentatge, de la dificultat, de la impossibilitat de la mestria, de la tasca monumental que representava escriure ni tan sols tres línies. El lector, bèstia àvida de meravelles i criticaire de mena, no perdonava ni el més petit defecte. El creador havia de tenir un respecte humilísssim per aquells que perdien el seu temps preuat en dedicar uns moments a entrar en el món d'en Pere Llorejat, o fins i tot hores senceres en llegir-lo. Calia doncs prendre's la tasca amb la màxima rigorositat i sense deixar res a l'atzar o a la diversió.

El resultat d'en Pere Llorejat era doncs quelcom de difícil digestió, atès que hi posava tant d'interès en ser interessant, des de la seva perspectiva que no ho era d'interessant, que en realitat aconseguia no ser interessant de cap de les maneres. Per altra banda, la seva tendència a la humilitat i l'agraïment vers el consumidor de la seva obra el feia sovint agenollar-se pel carrer tot lloant persones anònimes que no coneixia de res i explicitar-los la seva felicitat immensa perquè el deixessin existir i no el matessin a puntades de peu allà mateix. Amb llàgrimes als ulls deia ser la persona creadora més humil que havia conegut mai.

Dalt del faristol començava demanant perdó per la mediocritat del que estava a punt de dir, en tant que no havia aprés prou encara, era un aprenent, sempre a l'aguait, i desconfiava dels que afirmaven saber alguna cosa. En el fons ningú no sabia res de res, i l'única solució davant la magnitud el saber i l'escassedat dels recursos mentals que s'hi havien d'oposar era declarar-se incompetent per tot i disposat a canviar d'opinió davant de qualsevol que fos vehement.

En Pere Llorejat marxava tranquil cap a casa. Tenia una prestatgeria al seus despatx amb tots els premis que havia acumulat a la seva carrera, retalls de diaris en els que ell era la notícia, comentaris i crítiques, favorables o desfavorables, aparegudes en revistes especialitzades, un munt de respostes de primera magnitud que el definien en el fons com a creador. Se les mirava i seguia sent humil. Volia sentir-se aclaparat per si mateix, sentir-se petit davant el personatge que havia creat, sentir-se conduït potser per esperits invisibles, per forces ocultes que el guiaven. Ell no era res, només un conductor, un traductor de la música i els versos de l'univers que deixava anotats en un paper per a gaudi de qui en volgués gaudir, res més.

Sistemàticament aprenent havia après moltes coses, de les quals podia sentir-se orgullós. Com ho feia el seu veí i curiosament compartidor de cognom. En Frederic Llorejat era tot supèrbia, es valorava a si mateix per sobre de totes les coses, considerava que havia après, que sabia, que dominava, que tenia la mestria i que no li calia aprendre cap cosa més. En Frederic Llorejat no parlava amb segons quin tipus de gent, els idiotes que no entenien res, els que no el coneixien per la seva obra o els que considerava directament inferiors.

Les relacions entre en Pere i en Frederic Llorejats no eren pas dolentes, atès que eren complementàries. En Frederic Llorejat no deixava escapar ocasió per fer ostentació de l'extensió de la seva saviesa, de la vastitud dels seus coneixements, de la immensitat de les dades que atresorava i de les cites variades d'autors de tota mena i d'anècdotes poc conegudes i pretesament interessants. Perquè per en Frederic Llorejat una cosa estava clara, ell sabia, i per tant no havia d'amagar-se, i ho havia de proclamar perquè tothom se'n adonés, no tenia que tenir cap respecte envers els que no sabien, ni havia de concebre la vida com un joc de fet i amagar absurd i infantil en el que hom tapa les seves excel·lències per no aclaparar els altres. En Frederic Llorejat enumerava els guardons que havia guanyat i que tenia exhibits en primera línia just a l'entrada de la sala d'estar de casa seva.

En Pere Llorejat se'l mirava amb indiferència. A la seva manera també tenia el seu orgull, que es manifestava amb la seva humilitat exagerada. En el fons volia cridar ben alt que ell també era llorejat i que també havia creat coses excel·lents. En Frederic Llorejat era un xic exagerat en les seves auto-lloances i d'alguna manera no tenia raó per sentir-se superior.

En Pere Llorejat no hi volia pensar gaire. De persones excessivament pagades de si mateixes hi havia en abundància. Ell seguia a la seva, amb les seves intencions inicials. Amb la humilitat per bandera, i quan era preguntat explicava que era aprenent només, que seguia aprenent, que sempre hi havia alguna cosa que el sorprenia, que mai no es trobava amb quelcom que no fos nou. Les seves estructures mentals no li permetien una altra cosa, ja s'havia fet a tot plegat i seguiria pel mateix camí.

De la resta de persones no se'n preocupava gaire. No eren ni humils ni prepotents, ni tenien raó per ser-ho. Ell podia ser humil perquè podia presumir, i renunciava a fer-ho. Els altres no podien presumir, no en tenien l'oportunitat, així que no els hi esqueia de ser humils. Hom pot ser humil quan té alguna qualitat en la que sobresurt i de la qual podria fer gran ostentació. Quan no es té res de res no hi ha raó per preocupar-se gaire en ser humil. Fins i tot una mica de descarament en reivindicar-se un mateix pot fer un bé, ser cosa positiva i ajudar en el desenvolupament de la vida.

En Pere Llorejat s'asseia al sofà de casa seva, feia el que podia per seguir endavant, no tenia gaires alegries, ni gaire ben definides. Les companyies que s'anava trobant les trobava sovint tedioses, les havia d'aguantar, els altres era quelcom que calia aguantar, amb paciència i humilitat, sense escridassar ningú ni que fos amb raó. En Pere Llorejat morí no se sap si cristianament o atea i deixà escrit un text per a ser llegit com a text obituari, en el que deia que deixava el món amb tota la seva humilitat, com un més, igual de mort que els altres, i que potser iniciava un nou aprenentatge, el de ser un mort, del que potser algun dia podria dir que la mestria en resultava impossible.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Daniel N.

375 Relats

86 Comentaris

273956 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Tinc aquesta mena de bloc

Espero que t'agradin els meus relats. A mi m'agraden, tot i que no sempre.