El xuclador de cervells

En Miquel A. era tot un pensador, una persona de les idees, un esclarit i un clarivident, despert i atent a tot el que passava al seu voltant. No tenia gaires idees seves, no pas seves del tot, ni l'importava. Adduïa quan era preguntat que al capdavall la família humana era un tot força indestriable, i que inevitablement els uns ens havien de recolzar en els altres. És per això que en Miquel A. no sentia vergonya de la seva poca o molta originalitat, no era la qüestió.

Entenia que alguns entenien l'originalitat com a forma d'endinsar-se en un absolut desconegut o tapat que només els més esclarits podien percebre en les seves formes pures, i transmetre-ho des de la seva dimensió supraexistencial a la realitat en una forma concreta.

Però això no és el que importa explicar. en Miquel A. era una mena de xuclador de cervells, d'absorbidor de ments. Era un gran observador, una persona silenciosa, meditativa, amb gran riquesa interior. Observava les conductes dels altres, científicament, des de la no ingerència. D'alguna manera es feia invisible, indetectable. La seva presència era lleugera, com si no hi fos, o si més no no notava que fos percebuda amb gaire claredat.

Això el permetia endinsar-se en les vides dels altres. Era un gran tafaner, un tafaner de la paciència, de l'anàlisi, de la consciència i de la remarca. Mirava i xuclava, s'endinsava a les vides alienes, i les analitzava. Mai no deia gairebé res, era un ésser silenciós com un gat, poc sorollós, es desplaçava tranquil·lament, mes sabia evitar l'espant, car guardava les distàncies sempre.

Quan coneixia a algú el deixava parlar. No pas d'una manera conscient o evident, no forçava ningú, els llargs silencis no li eren incòmodes. El silenci el percebia com un miracle, com un regal dels cels, i li permetia concentrar-se en la persona tenint-la davant, amb el seu permís o sense ell, amb la seva consideració o sense ella. Necessitava alimentar-se dels altres.

Remarcava que tothom necessita l'aliment dels altres. Cert que els altres se sentien com si li parlessin a una paret quan parlaven amb ell, no menys cert que aquests altres no tenien cap problema un cop començada la conversa. I que ell mateix, en Miquel A., escrivia sovint amb algunes de les seves conclusions, que era pràcticament el mateix que parlar-li a una paret.

En Miquel A. s'havia guanyat algunes enemistats per la seva actitud, entre gent de poques llums que no valoraven el silenci i les bones maneres. Hi havia un cert tipus de gent que valoraven l'antítesi del civisme i la bona convivència. Gent que proliferava, que volien reconstruir un cert tipus de classe social que es creia en extinció. Gent que insistien a situar-se ells mateixos en el lloc que més confortava els tirans de sempre. Presumint d'ignorància i de desconeixement, miraven amb recança en Miquel A., que els semblava refinat i perillós.

En Miquel A. també tastava aquests cervells. Al capdavall tothom tenia una persona que oferir, que contraposar al món, i una visió de la realitat diferent en cada cas. En Miquel A. era respectuós amb totes les persones i totes les formes de viure, en tant que la seva visceralitat el deixés. No volia veure's arrossegat per frustracions i prejudicis. La medicina contra l'amargor de l'esperit era tastar més essències de la vida i conèixer-la una mica millor, a través dels altres.

Veia amb tristesa que entorn seu campava cert tipus de subjecte enganyat per l'individualisme, inconscient de la mútua necessitat, i que pretenia teatralment allunyar-se de la massa o del que considerava vulgaritat i destacar-se fora d'allò comú en allò ordinari. Impossible. Les coses ordinàries cal fer-les naturalment, les coses extraordinàries són el territori de la personalitat i de la diferenciació.

Així doncs, en Miquel A. considerava que encara que es poguessin emprenyar en ser absorbits, calia fer-ho, corrent el risc en cas contrari de perdre's una part important de la realitat humana, d'allò de riquesa que es pot trobar a qualsevol banda, o a tot arreu alhora, i que no costa gens ni té preu prefixat. Per en Miquel A. els altres eren un mitjà de supervivència, a nivell emocional i també en certa manera material.

Comprenia el seu individualisme. Hom dóna per segures totes les coses invariables, que l'experiència fa invisibles, poc importants, tot i ser cabdals, imperceptibles per la consciència per la seva permanència estantissa. Comprenia que hi hagués qui no donés cap mena d'importància a allò segur, en tant que no calia preocupar-se, i que ho deixessin de banda per ocupar-se de preocupacions més o menys rebuscades que no fossin segures.

Ho comprenia perquè ho havia vist, perquè sabia que els més emprenyats al món, els qui el governaven, tendien a aquesta nul·la valoració d'allò inqüestionable, el que consideraven inútil, una pèrdua de temps. La pràctica era l'origen de l'individualisme. La costum de tenir assegurat era la base de creure assegurat. S'equivocaven en algunes coses, com el temps acabava per demostrar en tots els cassos.

Però no era aquesta gent l'únic interès d'en Miquel A. També sentia atracció per les bones persones, les que eren datives, generoses i amables. Aquestes persones tenien un lloc dins la seva emocionalitat. Eren persones que engreixaven l'ambient, que feien respirables els llocs, que amansien els conflictes i les feres, els qui impedien que la irracionalitat arribés al desastre de la destrucció, de la desconstrucció per despit.

En Miquel A. caminava pausat. Trobava que caminar era el desplaçament natural de l'home, el menys artificial i artificiós. La resta eren excentricitats en el fons, maneres de fer-se notar. En Miquel A., amb la seva discreció, no volia fer-se notar gaire. No volia ser objecte de gaires crítiques, ni creia en els debats acalorats, ni en les disputes irades. Creia en el silenci de la seva cambra i en la comunicació escrita com a mitjans civilitzats de relacionar-se amb el món.

D'escasses paraules, sovint era criticat per ser massa observador. Ell era observador, i tornava la humanitat que rebia amb les seves curtes frases. Tenia experiència en els altres, no pas objectiva, no queia en aquest error, mes fonamentada en la seva experiència personal i en una penetrant capacitat de síntesi que no pas en el que poguessin dir els manuals a l'ús. No podia en realitat penetrar els cervells aliens, només les seves manifestacions, i al capdavall no l'importava, perquè la diferència entre aparent i real, si l'aparença és efectivament real, era que no hi havia diferència.

En Miquel A. xuclava cervells. Xuclava o llepava cervells, no se'ls menjava, ni els destruïa ni volia fer-ho, res més lluny de la seva intenció. Volia ensumar-los, saber de les seves flaires, les bones i les dolentes, les olors a pol·len i les altres. Sentia que tothom hi era en el món en relació a algú altre, antagonista potser d'un altre, enfrontat i barallat, es podia percebre el món en negatiu o en positiu, però sempre el referent era el món, l'obsessió era el món. I en Miquel A. no escapava d'aquesta realitat, i volia ser-ne conscient.

Volia saber que existia per diferenciació, que era ell en tant que no era algú altre, que era original en tant que trobava un espai buit, una relativa equidistància amb algú o alguns. La soledat absoluta era impossible. La persona sense el record d'altres persones no es podia concebir.

Així doncs, en Miquel A., volia de totes totes seguir existint a la seva manera, ser deixat en pau, amb tranquil·litat fer la seva. Els altres no podien imposar-li un cert tipus d'empatia que a ell no li era pròpia. Tant de dret tenia ell d'interferir en els assumptes interiors dels altres com els altres en ell. I ell no interferia, el seu experiment era no invasiu, no agressiu. Estudiava els altres per les traces de si mateixos que anaven deixant anar, quan parlaven com si els sentiments fossin un llast que cal abandonar. No feia mal a ningú recopilant aquella informació.

En Miquel A. era un gran observador, que també s'observava a si mateix. No hi havia raons per suposar que ell no fos un misteri per a si mateix. Tenia parts amagades, mals desconeguts, ferides incògnites, que també requerien la seva atenció i una certa reparació. Les parts malmeses de si mateix, com l'armadura després d'una batalla, necessitaven la màxima atenció.

Era en aquests moments que en Miquel A. s'observava veritablement. Provava de comprendre's, de trobar similituds amb el que havia vist, de sentir-se un més. Eren moments de calma, de reflexió i consideració. Eren moments en el que només es tenia a si mateix per ajudar-se.