Provocacions (5)

La Lucía es mirava l'Oriol: aquells ulls grossos i curiosos, com els d'un nen, els odiava; semblaven els d'una granota, i se't clavaven endins amb la seva mirada fosca. Són els que abans, feia anys, l'havien captivat; embruixat, més aviat.
El seu cos si que valia la pena, reflexionava ara la Lucía: cada cosa al seu lloc, sense sobrar ni faltar res, sense músculs de culturista ni carns flàccides de funcionari.
Tots dos bevien en silenci.
- Ei, tornem dins, que vull beure alguna cosa que no s'assembli al maleït whisky.

L'Oriol li va fer cas. El bar encara estava ple, es van demanar uns xupitos d'aquests dolços, llefiscosos, amb gust de xarop, i quan la Lucía va aixecar el gotet -petit, petit, cada cop els fan més petits!- l'Oriol...
- Oriol, no penses presentar-me la teva amiga?

Ella, amb somriure d'àngel, mira la Lucía.
- Deixa'l , és un mal educat. Sóc la Sara, tu et dius Lucía, oi?

Quina llavis tan lluminosos! I aquests ulls d'un verd fosc, purs, clars, juganers... els cabells curts, curts com els d'un noi, li donaven un toc d'honestedat i t'aproximaven a ella en una confiança que es respirava a l'aire.
- Sí, soc la Lucía, la dolenta que s'emporta l'Oriol de festa quan l'endemà ha d'anar a treballar.
- És l'enveja de l'oficina, amb aquestes mogudes que es porta!

No va poder dir res, l'Oriol. Van començar a xerrar com si ell no hi fos, i van demanar més xupitos per tots tres. L'alcohol va fer que les mirades d'elles es tornessin tendres, acollidores, malaltissament amicals; i va fer que la mirada d'ell es tornés exploradora, assedegada, salvatge als moments culminants.

Aviat es trobaren tots tres al sofà de casa la Lucía en un ambient estrany: relaxats, amb somriures espiritualment còmplices, amb frecs accidentals de genolls i colzes, sempre suaus, no xocants, i amb mirades calentes, efervescents de desigs compartits, amb ànsies de sufocar i consumar aquella nit anecdòtica, d'alcohols reparadors i mirades fraternals, de carícies de bressol.
La Lucía va treure-li lentament la samarreta -jaqueta i sabates ja perdudes- a una Sara virginal, divina, encisada per algun estrany enigma de la sensualitat i l'erotisme. L'Oriol no va alterar-se ni va participar-hi: cap múscul va canviar de forma, només els ulls, en la seva profunditat, canviaven de l'ofuscació a l'atracció, del desencís a la passió quieta, adquirint una admiració, un apropament a aquelles dues dones que, com la suau remor que es converteix de cop en ràfega, es va fer evident: ja eren sis les mans que desvestien i ditejaven, suaus dits acariciant la pell com ho podrien fer les paraules però com aquella nit ho feia el silenci, silenci amb les llums enceses.
Aviat l'admiració passà al camp dels cossos, de la contemplació, i l'espiritualitat deixà pas al sexe: llargs i lents moviments amb les mans, passos petits, sense pressa, dits que recorrien els cossos sense buscar, només per la bellesa del camí. Aquelles dues dones nues començaren a besar-se, es palpaven els llavis molls i desflorats als altres o a les pells, o als cabells. L'Oriol començà la dansa de la contemplació en la solitud sense elles ser-ne conscients, i amb tot el que això suposà: un recobrament lent però progressiu dels sentits -aquests no sensorials, sinó "reals"-, de la consciència, de la realitat que el rodejava.

La Lucía reaccionà tard quan el mirà amb dolcesa i se'l dugué als braços, als pits, a la pell suau per intentar acabar allò que mai havien sabut començar. L'Oriol tenia entre els ulls, com una estaca clavada, el rostre perdut i aterrat de la Carlota, un rostre de no et perdonaré mai, cabró, que ell temia com allò pitjor.

El desig de la nit va acabar-se al sentir-se el cop de porta de l'Oriol marxant de casa la Lucía. Sí, terrible i vergonyosament, la festa es va acabar; a desgrat d'elles, i inevitablement, es va fondre tot conjur.
La virginal i divina Sara es va convertir en la Sara dona, en una dona que la Lucía ni coneixia ni desitjava.