PROU!

Sona el despertador com cada matí, l'apaga i s'arrossega fins al lavabo.
Havent-se rentat la cara, alça la vista i ensopega amb ella al mirall, l'odia...
Esmorza, es vesteix, agafa les coses i marxa cap a l'escola. Puja les escales i arriba al pitjor tram del camí: el passadís.
Potser són cent metres escassos, però a ell se li fan quilòmetres.
Es resigna i el recorre amb el cap baix. Sap que tots el miren quan passa, sempre se'n riuen d'ell, no li cal mirar-los per saber-ho. Arriba a la classe i s'asseu al seu racó, comença un altre interminable dia d'escola.

Acaben les classes. Si fos un dia qualsevol, ara aniria a la tenda dels pares a treballar una estona per aconseguir a canvi una setmanada força escassa. Però avui no hi anirà.
Porta més d'un any estalviant i per fi ha aconseguit prou diners...

Es desvia del camí habitual per anar a parar a una armeria. Entra, i mentre espera el seu torn, repassa els permisos que li demanaran. Quan va fer els divuit fa uns mesos, va espavilar-se tant com va poder per fer els tràmits requerits i treure's la llicència i papers necessaris.
El client de davant seu s'entreté, així que esperant li dona temps d'examinar els exemplars exposats a la vitrina de l'aparador. Es fixa especialment en l'arma que hi ha més al racó. És una pistola de tamany mitjà, no en coneix el nom ni el tipus, tampoc l'interessa.
Arriba el seu torn. El dependent examina els papers, tot en ordre. Sense més dilació, la compra, també compra bales i se'n va.

Amb la compra sota el braç, es troba enmig del carrer. No té ganes d'anar a casa, així que es queda voltant per la ciutat fins tard.
Quan finalment es decideix a tornar, hi troba els seus pares que, només veure'l entrar per la porta, l'escridassen, el renyen i el castiguen. Quines són aquestes hores d'arribar?! S'estaven preocupant!!
A ell totes aquestes paraules li rellisquen, de fet, ni les sent, està absort en el seu món.
No els diu res, ni se'ls mira. Se'n va a la seva habitació i es fica al llit, s'adorm ràpid, estranyament se sent molt tranquil.
Els seus pares es queden molt sorpresos i decideixen deixar-ho córrer fins l'endemà, "potser el nen ha tingut un mal dia"...

Sona el despertador, avui no li costa llevar-se. Es vesteix i marxa ràpid, avui és un dia especial. Porta la pistola a la butxaca de l'abric.
Arriba a l'escola, puja l'escala i de nou s'enfronta al passadís. Però aquest cop ho fa amb el cap ben alt, encarant-se a tots aquells ulls burletes que es van girant al seu pas, a tots aquells que des de sempre s'han encarregat d'acabar amb qualsevol indici d'autoestima en la seva persona; aquells que sempre l'han menyspreat i fet sentir un marginat, els mateixos que l'han anat trepitjant dia rere dia, prenent-lo com entreteniment durant les hores de classe, negant-se a veure en ell res més que un noi poc agraciat de qui riure-se'n, sense arribar a considerar-lo ni persona, negant-li el dret a la dignitat i fent de la seva vida una experiència insofrible.
Porta tot això clavat molt endins, doncs no és gens fàcil viure en aquestes condicions. I tot per què? Perquè ells ho han decidit? No és just.
Els odia, més que això...

Entra a l'aula i es queda mirant la Sandra, la noia més bonica de la classe. Des de petit que està penjat d'ella, però alhora no la suporta, no suporta el fàstic que reflexen els seus ulls quan li torna la mirada (si es digna a tornar-se-la).

El típic carallot que es creu l'estrella de la classe s'adona de la situació i no desaprofita l'ocasió per deixar-lo en ridícul.
Ell n'està fins els nassos! Ple de ràbia treu la pistola de la butxaca i dispara gairebé sense mirar. Es queda parat de la seva punteria, li ha encertat just al cor.
Tothom surt corrents, però ningú no passa de la porta, ell l'ha travada sense que ningú el veiés quan ha arribat.

Sent com li puja l'adrenalina, mai s'havia sentit tant desfogat i tant bé, és una sensació fins ara desconeguda que li recorre tot el cos i que li encanta.
El professor parla amb ell, s'esforça per posar una veu agradable i amagar la tremolor que gairebé no el deixa respirar. Li demana que es tranquilitzi i que raoni, també que deixi la pistola.
Serà desgraciat! com canvien les coses amb un arma a la mà... Ell, el profe de mates, el mateix que l'obliga cada classe a sortir a la pissarra a fer exercicis que sap de sobres que no farà bé i llavors el deixa en evidència davant de tots, ara es fa el simpàtic... Però que s'ha cregut? Alça de nou la pistola i li encasta un tret al front. El forat de la bala forma un triangle equilàter amb els ulls, ho troba força irònic. És sorprenent la quantitat de sang que regalima per la cara del cos mort del que abans era el professor.
La gent cada cop està més esverada, alguns valents se li tiren a sobre, ell es posa nerviós i comença a repartir trets a tort i a dret, cada cop se li fa més fàcil prémer el gallet.

Un soroll fort.
Algú de fora ha tirat la porta a terra. Apareix un home amb casc, armilla antibales i una arma el triple de grossa que la seva que l'ordena que es rendeixi.
Els pocs alumnes que encara són vius aprofiten el desconcert per fugir tant ràpid com poden.

Merda! Que pot fer? Està perdut! De sobte és com si tota aquesta estona hagués estat en trànsit o drogat i ara despertés. L'ofega una sensació insuportable de soledat, es troba davant d'un policia que l'amenaça i envoltat de companys seus morts, morts per ell. No és que no ho recordi, és que no s'ho vol creure. Se sent atrapat, sense saber com reaccionar, és alhora un somni i un malson fet realitat. Però no es vol entregar,
Ell no es considera culpable, no és dolent, no creu que hagi comés cap crim, només ha fet justicia... No vol anar a la presó, la seva vida ja és una presó i en vol escapar!
I ara què?! Cada cop està més nerviós, la tensió s'apodera del seu cos, no sap que fer, el món se li ensorra, ja no ho suporta més, PROU!!!
.... s'ha acabat tot.