Propostes ?

El meu cor, d'un trist color de lluna, esblaimat,
mort com el tronc d'un roure vençut per un llamp.
Batut, perdut, descalç, avança per melangies d'olor a cremat.
Es para, respira, i rumia el seu pas per la vida.

Potser en instants, s'hi queda aturat,
allà, sota el sol cremant, i els núvols
mofant-se de la meva desventura.
Ell, sol, enmig d'una via,
fitant el tren que mira, i el tren que marxa.
Vençut, abstret, solitari com les roses.
Com tres roses que, sumptuoses,
guarneixen l'habitació, com guarneixen també el meu desconsol.

Potser, sola, conservo el meu cor solitari
tot el que tinc. Tot del que puc parlar,
Ni tan sols algú m'hi acompanya, i obro l'armari
aquell armari nostàlgic que magnifica aquells a qui vaig estimar.

Tot, absolutament tot, s'esfondra, entre mans estripades
entre sostres inacabats de color d'enveja
Un enveja que mata, que dol i que esguerrapa
que pot a fiblades, arrencar-me l'ànima a mossegades.

És l'aire i el temps.
La revolta d'amors tendres, fulgent
que bèl·lica conspira prepotent
contra la revolució de cendres, punyent.
És l'aire i el temps.
El temps pruent de venjances,
de solituds i buides esperances
No és res més que el vent, la lluna i els ulls
ulls que parlen amb mirades, i mirades que endevinen despietats.
No és res més que impotencia, de pors, de decaiguda
de deliris d'ebrietat melangiosa, perduda.


Petit, menut.
El meu cor es belluga.
Ferit, tossut.
Perdut pampalluga.

És mort de gent,
d'anhels d'alegria
el meu cor dèbliment
ha perdut llum del dia.

Petit, menut
El meu cap s'endormisca
Ferit, tossut,
No es desperta, no s'arrisca