Princesa nòrdica

quanta nostàlgia...
i quanta esperança alhora que despren...
és una mica trist...però també forma part de la vida, no?!
salut i sentiments!
Sílvia

busca l'estel que et va enlluernar,
l'encís de la nit d'agost,
i torna'm a dir...
T'estimo.


m'agrada el que transmet aquest poema...

Quan l'amor se'ns escapa, ens sentim perduts, no sabem que hem de fer... és un estat d'ànim molt dur, i una situació fins a cert punt incomprensible... i simplement desitgem que sigui un malson, despertar-nos i que tot torni a ser com abans... però per desgracia no és així, i és difícil tornar enrere...

M'ha agradat tot el poema, però hi ha alguns versos que els he trobat genials, com ara:
"Camins tallats per aterradors silencis,"
... simplement brillant... segurament perquè em recorda passatges de la meva vida no massa allunyats... on el silenci era dolorós i feia molt mal...

una abraçada,
Jordi.