Prima memòria

El meu primer record és de l'escola.

L'escola era un antic institut, habilitat a les noves necessitats de més o manco un centenar de pàrvuls, entre els quals em trobava.
Al pati hi havia una zona amb grans cilindres de ciment de colors vius disposats sobre el paviment, dur i raspós, que formaven un túnel, on jugàvem. També hi havia un parell de tobogans.
Solia dur texans que es foradaven amb el contacte i la fricció amb el terra, normalment a l'altura dels genolls, i record que ma mare, per tapar els forats, m'aferrava amb la planxa unes peces de tela ovals il·lustrades. Si a més de forat hi havia ferida, la meva padrina m'hi posava esperit i iode, i, per molt que ella jurés que no, a mi em coïen fins i tot els ossos.

Després de l'hora del pati, ens col·locàvem en fila índia. Mai vaig entendre per què havíem de fer-ho, però igualment ho vaig haver de seguir fent durant tots els anys de primària.
Llavors entràvem ordenadament a la nostra aula. L'aula era petita, crec que érem un grup poc nombrós. Al fons hi havia una pissarra que ocupava tota una paret. I al voltant, tot de taules, cadires... plumiers plens de plastidecors, retoladors i ceres, maletes, llibres, papers...
Cada dia escrivíem una oració a la pissarra, que tenia com a subjecte un alumne diferent del grup: Son pare de'n Joan és advocat. Na Maria de gran vol ser hostessa.
També cultivàvem l'educació plàstica, dibuixant les típiques cases amb l'arbre, els núvols i el gran sol tot voltat de raigs. A vegades foradàvem els dibuixos amb un punxó, o aferràvem trossos de film de plàstic de colors. A mi m'agradava molt el de color vermell. Quan havíem fet molts dibuixos, uníem el fulls amb una espècie d'anelles que mai no vaig saber col·locar, i així obteníem uns llibrets de record. La professora ens renyava si dibuixàvem amb retoladors fosforescents. Això tampoc no ho vaig entendre mai: tenia tot l'aspecte d'un retolador vulgar, i, en aparença, la mateixa funció.

El cas és que el meu primer record és que estava a l'escola de parvulari dibuixant amb un retolador fosforescent groc. Cosa durament penada, com he dit. Així que una nina decidí cridar-me l'atenció. "Oi oi oi" cridà, mestressa, repel·lent. Allò que m'enorgulleix, però, és que no vaig intentar reprimir-me i la vaig escarnir sonorament. Crec que en aquell moment vaig ser feliç; o simplement només vaig amollar, per primer pic, una mica del meu odi.