Cercador
Drama satíric en una escena
Un relat de: Lauren Bacallà- Compartir:
Preàmbul
Una ampla sala d'estar. Les parets estan cobertes de prestatges plens dels més alts llibres, i tenen penjats incomprensibles quadres amb figures estranyes, de traç (aparentment) poc acurat. Al bell mig de l'estança hi ha un cercle d'espelmes negres que desprenen embafosos aromes orientals; i al bell mig del cercle, un crític que seu en una butaca de vellut porpra col·locada sobre una catifa de zebra. Pells d'ermini decoren imperiosament sa espatlla altiva, i els robins roents del ceptre d'or i ivori que té a la mà dreta reflecteixen el seu sublim rostre d'efeb, amb un afaitat meravellosament apurat. A l'altra mà sosté una copa de cognac francès. Sona, harmoniosa, música celestial.
ESCENA PRIMERA
(i, possiblement, darrera: és per això que vostè pot sentir-se sacsejat per onades de vertigen, provocat per la gradació ascendent de la tensió i per la velocitat de l'acció dramàtica)
EL CRÍTIC, mig ebri; un pensament passa pel seu cap, i del seu cap a la boca un riure molt sonor. La música celestial pareix aturar-se quan, travadament, pronuncia:
Oh, Déu meu! Si és que existeixes, formes part d'aquest regal.
LA SERVENTA, suant:
El regal a vós, senyor: he netejat els lavabos i he espolsat el prestatge dels llibres d'haikús.
EL CRÍTIC:
No crec en absolut que sigui un regal, això, estimada: us pag sempre, amb esforç.
LA SERVENTA:
Home... si quan diu esforç es vol referir a tot això...
EL CRÍTIC, colèric, bada els ulls i estreny les dents.
Epíleg
La SERVENTA, veient que ha ofès el crític, surt de l'estança sense dir una paraula. Surt de la casa. Quan passa pel portal, frega amb la cadera el cap d'un CAPTAIRE, el CAPTAIRE eunuc i pelut d'esquena, de més o manco quaranta-nou anys i de pare rus i mare que visqué tota la vida entre St. Petesburg i Moscou, però és d'orígen cambodjà. El CAPTAIRE ensuma la flaire, dolça, dolça de la SERVENTA: li pareix talment que l'aroma ha quedat suspès damunt d'ell durant un moment. Té mal de cap i per això prendria una aspirina; tots tenim desitjos: jo ara menjaria un bon tros de porcella rostida, amb la carn fina i suau, amb el greix gustós, guarnit de patates també rostides, dures i daurades de superfície i sucoses a l'interior, tot això acompanyat de pa de poble i mahonesa amb un raig de vinagre, que la suavitza. I un bon tassó de vi grec. Però és tard, no puc anar a un restaurant ni tampoc sé preparar-la jo, la porcella. El RODAMÓN també sap que no aconseguirà l'aspirina. Veu una BOTELLA de cervesa esbravada. Sense mirar en beu (tenia una llosca a dins). El teló cau i el públic aplaudeix.