Prendre decisions

Un relat de: Luard Boada

Avui he somiat que tornava a visitar un espai on ens reuníem amb un grup de gent amb la que fa temps que no hi tinc els mateixos interessos. He mantingut el contacte amb alguns d'ells, però del projecte comú pel qual treballàvem fa temps que n'estic al marge.

La fisonomia del lloc havia canviat de forma espectacular. Ara era una nau immensa. El més admirable era el sostre altíssim acabat en punxa ple de finestres que s'obrien i es tancaven per un complex sistema de cordes i corrioles. Els meus antics companys pujaven i es despenjaven de les cordes que feien servir com a sistema per desplaçar-se. Com si fossin mig tarzan i mig pirates. Jo em mirava des de baix l'espectacle. Se'ls veia atrafegats, coordinats, concentrats, orgullosos i contents del que havien aconseguit. M'he sentit alleugerit en comprovar que molts dels problemes que teníem abans s'havien resolt i que la cosa funcionava. No els havia deixat en una situació òptima que diguem, però és que m'era impossible seguir aquell camí que em destrossava per fora i per dins.

Llavors m'ha vingut a trobar la somrient i directa Marta. M'ha dit que el seu pare volia parlar amb mi. El pare de la Marta és dels que no perdonen com tampoc ho havia fet ella. Dels que veuen les coses blanques o negres i jo, pel seu gust, els havia traït. Sabia que tan sols aconseguiria un enfrontament però tot i així li he dit que no tindria cap inconvenient a parlar-ne. Ara bé, si les postures es radicalitzaven em veuria obligat a defensar-me. A ella se li han humitejat els ulls i m'ha tirat en cara que en els darrers temps només i anava cada dia a les sis. Ha fet mitja volta i ha sortit corrents.

Li anava al darrera per mirar d'aturar-la, consolar-la, parlar-ne. Però ella s'ha convertit amb en Bern Schuster. Jugàvem al gat i la rata. Mirava d'encalçar-lo, d'amagar-me per esperar-lo. No hi havia manera, sempre se m'escapava. I és que amb en Bern Schuster no hi ha manera, va a la seva, és irreconciliable.

M'he despertat amb un regust amarg. Llavors he recordat el que ahir per la nit comentàvem la dona i jo. Té una amiga que està en una situació difícil. Prova de fer-li costat, però els dos sabem que cal molt més per ajudar-la a tirar endavant. Si ens hi posem de veritat, la situació d'ella ens arrossegarà i en aquest moment no ens ho podem permetre. Hem optat per seguir com fins ara. Sempre sabré que crèiem saber què calia fer i vam decidir que no ho podíem intentar. A ningú li agrada conviure amb Bern Schuster, però és el que hi ha.


Comentaris

  • Entre el somni i la realitat[Ofensiu]
    Unaquimera | 05-02-2010

    Resulta ser aquest un relat entre biogràfic i oníric, entre el realisme quotidià i la fantasia més absurda, ben portat endavant, ja que en cap moment arriba a fer-se carregós, més aviat al contrari, deixa amb ganes de més... la qual cosa és un gran encert, em sembla a mi!

    T'he descobert avui per una d'aquelles casualitats típiques d'aquesta pàgina, però en vista del que he trobat, crec que tornaré a passar, per continuar descobrint el teu estil, que promet ser interessant.

    De moment, t'envio una abraçada per celebrar la teva descoberta com autor,
    Unaquimera