La meva mare...

El meu fill Luard em va demanar si podria escriure una mena de biografia en aquesta pàgina a la que s'està enganxant. Evidentment, d'entrada li vaig dir que no. Però quan he vist que feia conxorxa amb l'oncle m'he decidit a participar.

Els meus pares són nascuts a Aguilar de la Frontera, província de Còrdova. Es van casar el 52 i al cap d'un any, a través d'una cosina, van emigrar a la barriada de Sant Feliu, Hospitalet del Llobregat. La mare es va posar a servir en el principal d'un edifici de la Via Laietana. Al cap de poc, la porteria va quedar buida i el senyor, que era l'amo de la finca, li va proposar a ma mare que s'hi instal·lessin. En poc temps vaig néixer jo i va arribar la meva àvia, que havia enviudat i al poble no se li perdia res.

Encara recordo com el pare es treia la gorra cada cop que entrava un inquilí, i si era el senyor el que creuava la porta el cap gairebé li tocava a terra. Es van afanyar a aprendre el Català amb més o menys fortuna i a mi em van portar, fent un esforç enorme, a estudiar a l'Estonac. Vivia entre dues aigües, a la porteria parlava amb accent andalús i a fora amb el millor Català de l'època. Els hi vaig sortir amb caràcter, pell morena, ulls i cabellera negra. Era alta i altiva i no en volia saber res d'aquell cau on vivia, sentint que el món burgès que m'envoltava era el meu. M'aplicava en els estudis, en les maneres i en el vestir. El senyor se'n va adonar i em va ajudar a poder realitzar aquell efecte pigmalió. Em va recomanar en un bufet d'advocats per fer tasques administratives i em va animar a seguir els estudis de batxillerat en horari nocturn. Els pares n'estaven molt orgullosos dels meus progressos i em perdonaven els mals humors. El fet que la mare no pogués tenir més fills després del primer part també va influir; se'm va permetre destinar els ingressos que obtenia en mi i el meu futur.

Semblava que res ni ningú em pogués aturar i em vaig atrevir a fer el salt mortal. Corria l'any 73 quan vaig entrar a la facultat de dret. Si la meva família s'hagués quedat en una barriada d'immigrants a la perifèria tot això no hauria passat. És més, en aquella època les porteries acostumaven a estar regentades per catalans. El sol fet que els meus pares la regentessin ja era una mitja excentricitat. Però el senyor sovint es saltava aquests petits detalls. Diguem que tenia tendència a innovar.

El món dels meus pares i el meu s'allunyaven cada cop més. A casa només hi anava per dormir. Havia de xuclar tota aquella cultura i desfer-me definitivament de la meva. Vaig conèixer el Lluís a la facultat, ens vam enamorar i vam començar a sortir. Era alt, guapo i d'una família catalana amb tradició en el ram del tèxtil. El recordo enfundat en el seu tabardo, les mans a les butxaques, un serrell que pel front li baixava i el tipus de somriure despreocupat que només poden tenir els que no eren com jo. Vaig veure en ell la reencarnació del príncep blau i ell en mi la ventafocs a salvar.

En Lluís era el tercer de sis germans i els que anaven per davant ja s'havien encarregat de fer la revolució, anar a París i a Perpinyà. Ell tan sols va demanar un pis a l'Eixmple i casar-se amb una xarnega que semblava més responsable que tots sis plegats. Evidentment que jo apretava, era tot el que hauria pogut somiar. Només havia de deixar els estudis, encarregar-me del pis i treballar tot el dia en el bufet d'advocats. Una fotesa si d'aquesta manera sortia del cau i entrava a la societat catalana per la porta gran. En Lluís, seguiria estudiant la carrera d'advocat.

Finalment va arribar el darrer any de carrera. Les llibertats que es respiraven i el seu caràcter despreocupat ens portaven moltes baralles. Havia cregut que entrava en el seu món, i no era ben bé veritat. Jo feia vida d'adulta i ell de nen mimat. Estava molt bé la nova cançó i la caiguda del règim i tot el que vulgueu però jo em seguia esllomant per a crear una família i posicionar-nos en la societat. Potser no queda tan bé ni és tan prosaic però em sembla que tampoc feia cap mal.

Amb la fi de la carrera em vaig quedar en estat. Pel nom del que havia d'arribar no vam discutir, ho teníem clar. Una nit el Lluís va venir tot excitat amb un llibre de poemes de Josep Maria de Sagarra a les mans. Repetia; La balada de Luard el mariner. A mi el nom també em sonava bé, així que, si fos nen, es diria Luard, Luard Boada. Va pesar tres quilos quatre-cents.

Després va venir la Viqui i vam ser la família al complet. Els dos treballàvem i teníem una senyora que ens feia la casa i es cuidava de la mainada. Podria haver estat la meva mare. No vam acabar mai de llimar les nostres diferències, ell seguia sent, pel meu gust, més despreocupat del compte i jo, massa preocupada. La vida ens distanciava i com que els dos ens la guanyàvem ens vam apuntar al carro del divorci amistós esperant qui sap quins avantatges.

El meu nen, és el meu nen. Tot el que ell fa és fantàstic, per alguna cosa sóc la seva mare. Però quan vaig llegir el que l'oncle publicava em va pujar un no sé què per l'esòfag. Segell Boada això de fer volar coloms amb la prostitució femenina. Ep, que l'Ernest, i el Lluís també, és una bellíssima persona, però no me n'he pogut estar d'afegir-hi el contrapunt. Em sembla que me n'he guanyat el dret, no?