PREMONICIÓ

Com cada matí, la Carme sortia, amb el seu davantal de quadres blaus, cap al galliner, tites, tites… Els escampava les engrunes de pa de les estovalles, recollides de l’esmorzar. Omplia amb paciència tots els abeuradors i escombrava l’entrada. Oques, ànecs, gallines, el gall, dos galls d’indi i 4 pollets de planter… L’aviram que els alimentava: ous frescos i alguna víctima cada mes (dany col•lateral) … Amb certa calma residien tots en un galliner prou gran i en plena natura (la casa rural era dels rebesavis que estava sobrevivint per les poques aspiracions dels hereus).

— Romaní, mix, mix, mix, va!— Ple de mandra s’estirava entre badalls i seguia amb devoció a la Carme. Ara li tocava a ell: el seu fetge en mil bocins que li preparava cada matí. Això sí, es feia pregar perquè no li posava fins que havia escampat el gra i les engrunes de totes aquelles aus cridaneres.

La comunitat aviar li tenia por. Quan el veien aparèixer satisfet darrere la Carme, amb aquell caminar elegant, altiu i alhora insolent, les posava nervioses. Feia dies que quan ell s’encapritxava d’un dels abeuradors, l’au que n’era propietària acabava plomada als fogons. — Ja us ho deia, jo. Allà on s’atura a beure en Romaní, nyec! Au morta!— Havia sembrat el pànic. Tot el galliner especulava sobre la malastrugança quan apareixia en Romaní, lluent i pèl-roig…

Ara s’acostaven les festes de Nadal i la Carme tenia molts encàrrecs. El gust especial d’herbes que tenien les seves aus, no el tenia les de ningú més, i les veus ho escampaven. El secret era senzill: posava romaní a l’abeurador de la propera víctima i en tenia el gust d’herbes assegurat. Només havia d’anar amb compte amb en Romaní, que se li avançava i se li bevia l’aigua de la víctima següent.