Pregó

"Estem vivint mirant el demà,
perquè el avui no ens agrada,
busquem la manera de lluitar,
guanyant-ho tot, perdent casi res,
exigim al altres,
el que nosaltres no volem fer,
i tanquem les portes dels ulls,
al qui necessita de la nostra llum".

Miro al voltant i tinc llàstima
dels anys que ha perdut l'Univers,
en fer créixer el poder de l'home,
que destrossa, mata i perd.
Perd l'esperança que li donaren un dia,
i amb la pèrdua arriba la foscor,
anant cecs per la vida,
donant cops al vent sense raó.
Tinc llàstima de la muntanya
i també de l'aigua de la font,
que tan alegre cantava, corria,
i ara toca trista a dol.
I en lloc de lluitar per la llibertat,
buscant pel món el millor,
matem al bo, al germà,
i alabem al covard, al traïdor,
saturem al món amb titelles,
que el què fan és mal,
esbotzant famílies senceres,
sense que ningú pugui para'ls.
Matem a la Naturalesa,
la mare que ens manté a tots,
però som tan "intel·ligents" el homes,
que el diner ja ho arreglarà tot.
I quan hi hagin plors i gana,
què menjarem, diners?
Tan bo és el paper, la plata?
Tan profit fan l'or i el poder?
Mengem doncs de pressa ara,
qui sap si demà podrem,
matem el món, ara es l'hora,
encara que infeliços,
nosaltres també morirem.