Potser torna demà, esperaràs la seva trucada

T'atures, darrere teu veus el rastre de les teves petjades com desapareix. Una gèlida frescor et toca els peus. Continues caminant. Vas lluny on mai el pensament t'ha dut i, rere el so d'unes notes dèbils gairebé inapreciables que la teva ment repeteix, el teu món s'ensorra. La paret invisible que portes construint-te els darrers anys ha tornat a esvair-se. La porta queda oberta de nou.
Mires mar enllà, fins aquella prima línia que separa la realitat dels somis. T'imagines el paisatge que resta a l'altre cantó: nines joves que comencen a surtir de les cases, gats porucs que s'enfilen als teulats, els carrers que encara trepitgen els seus peus, la seva veu tan tendre i delicada…
Fixes la mirada en la sorra humida, el Sol et reflexa la seva cara durant uns instants. És formosa, unes línies ben fines li dibuixen els llavis, el nas, els seus ulls glaucs… tot això, però, és fruit de la teva il·lusió; ja no sabries retratar-la en un paper, el temps tot t'ho està esborrant. Et fa por, tens por d'oblidar una part del teu passat, un trosset de la teva vida que encara avui, a uns quanta anys de distància, et fa trontollar només de pensar-hi.
Tornes a analitzar els teus records un per un, del primer a l'últim i intentes afegir-hi noves informacions (comentaris, opinions que tenia i que, inconscientement, les vas fer passar per propies, anècdotes de la seva joventut, mirades, paraules, adéus…)
Et fa il·lusió recordar la primera mirada que li dirigires quan encara era una desconeguda i no havia capgirat de cap a peus el teu món. Et semblà guapa, jove, atractiva però tingué un toc estrany que et desconcertà. Passaren dies i aquesta sensació desaparegué. Els mesos s'anaren succeint i la primera impressió que et donà s'havia convertit en una profunda admiració vers un ser inigualable. Et transmetia pau i confiança. Quan et parlava, allò es tornava una situació indescriptible. T'explicà coses de la seva vida, parelles, pors, fets que amb els anys han passat a formar part de tu.
De vegades, el teu record deixa espais en blanc. Els inventes, imagines que succeïa durant aquelles setmanes on tot era rutina o on no hi havia un fet a remarcar.
Coincidíreu en gustos, et féu conèixer cançons que apreciava, grups que admirava o concerts als quals t'hagués agradat anar. Compartíreu notícies, trobades breus a les escales, comiats…
El temps passà i la seva estada arribà a la fi. Foren uns dies un tant estranys; trobares en aquell moment que tot continuaria igual, que el simple fet de no compartir el dia a dia no et faria canviar aquell amor que començares a sentir.
S'acabà, us digué adéu i marxà. Se't féu estrany no veure la seva mirada quan arribava l'hora amb tant d'anhel desitjada o no trobar l'olor del seu perfum.
Passaren les setmanes i et contestà missatges on li explicaves la teva rutina. Li agradà conèixer els teus patiments, alegries o derrotes. Rere cada clic que feies a enviar, se t'obria una doble unça de felicitat al pensar que llegiria aquells missatges i potser, si tenia temps, faria el mateix i t'assabentaries de les gents que coneixia, de les coses que es trobava a la vida.
Les esperes cada cop se't feien més llargues. Començares a idealitzar-la, a somiar que, en arribar a casa, hi hauria una trucada per sorpresa per saber que es feia de la teva vida i poder quedar per xerrar. Pocs cops es produí aquest fet i quan succeí, no hi fores…

Prens distància, penses en els canvis que has patit a la teva vida, en persones que han deixat un rastre molt profund com per poder ser esborrat fàcilment. Fas un salt dos anys enrere i trobes el canvi que tant t'ha turmentat: il·lusions, alegries, gent que et feia somiar, riure, disfrutar i tot això ràpidament ha fugit.
Ara els dies et són feixucs, creus que potser ja ni tan sols pensa en tu. No té gaire temps per deixar-se veure i només algunes setmanes apareix i amb dos petons ràpids i un somriure als ulls et diu adéu.

Cau el Sol, el roig amenaçador de la posta i la càlida brisa del mar et fan venir ganes de ser a casa. T'aixeques, gires l'esquena a l'immensitat il·limitada i camines dispossat a ser arrossegat per aquesta rutinar. Potser torna demà, esperaràs la seva trucada…