Potser sortiré a buscar-te

He decidir agafar el llapis i començar a escriure. He decidit explicar-ho tot i no explicar res. Ja fa temps que no et tinc, i potser ja seria hora de començar a treure tot allò que he anat guardant, allò que vol sortir. Un plor reprimit, que lluita per no sortir dels meus ulls verds, que cada dia miren menys, cada dia viuen menys. Potser seria hora de parlar de tot allò que mai ens hem dit, potser seria hora de mirar-nos als ulls i veure’ns de veritat. Potser hauria de deixar-ho tot, sortir fora de casa i començar a córrer. Potser t’hauria de venir a buscar i dir-te que fa temps que noto que no hi ets, que tot això em va massa gran i que no puc seguir vivint així. Et vindria a buscar un dia de primavera, portaria el meu millor vestit, i els meus cabells llargs notarien el balanceig de l’aire, que mica en mica comença ser càlid.
Correria per carrers desconeguts, però en tot moment tindria clar allà on vaig. No dubtaria, i per una vegada en tota la meva vida estaria segura d’alguna cosa. Per primera vegada, el meu cap no pensaria, només seguiria aquests impulsos de fer bogeries per amor, que sovint reprimim perquè no som capaços d’abstreure’ns d’aquesta ment tant freda i ordenada. Tu no m’esperaries, i probablement tampoc et sorprendries al veure’m. Primer m’amagaria darrere una cantonada, i notaria com comences a apropar-te. Conec la teva mirada, i sé que em somriuria a través de totes les parets del món, sé que m’esperaria darrere de cada una de les paraules que ens diríem. I seria just en aquell moment, on et veuria davant meu. Potser per primera vegada només et veuria a tu. Ni retrets, ni paraules, ni plors, ni escapades, ni missatges que arriben en moments equivocats. Series tu, com mai t’he vist abans, sense res més, sense cap tipus de realitat al teu voltant. Jo també hauria canviat, però malgrat tot, ens reconeixeríem sense dubtes.
Et diria tot el que t’he volgut dir durant aquest mig any. T’explicaria allò que em fa por, allò que vull compartir amb tu, t’explicaria que si, que et necessitava en aquell moment en el que no hi vas ser. En un moment de la conversa, treuries una caixa blanca, plena de records i junts els tornaríem a viure perquè mai més fossin oblidats, perquè perduressin més enllà de nosaltres, més enllà d’aquell moment. Probablement faries broma, i jo riuria com una desesperada i pensaria que aquesta és justament una de les raons per la qual m’agrada ser al teu costat quan tot és gris. Em tocaries el cabell i em miraries als ulls per enèsima vegada. Potser ens n’adonariem de tot el mal que ens hem fet, i pensaríem que és millor tornar a començar. T’explicaria que t’estimo, que mai he estimat a ningú amb tanta força, que penso en tu en cada milèsima de segon del dia. Tu, que no ets tant romàntic, somriuries i amb una mirada plena de tendresa, em donaries la mà. I no necessitaria res més en aquell precís instant. Seriem tu i jo sols, per primera vegada. No caldria res més.
Segueixo escrivint amb el llapis, l’agafo fort per no perdre el pols. Els meus ulls es comencen a negar de llàgrimes, i de cop les lletres del paper queden diluïdes en penes, retrets i impotència. Miro la porta de casa. No sortiré a buscar-te. Ets massa lluny, i fa massa que convisc amb aquest fred que glaça els dits. No sortiré, no vindré. Tanco els ulls i m’estiro a terra.
Vindràs?