El camí de la costa

Matinada d’estiu, tot just comença a sortir el sol. Uns ulls blaus i petits es mouen amb la mateixa força de les ones que es revelen contra les pedres. Una nena petita de cabells rossos camina per el camí de la costa clavant la seva indefensa mirada a l’horitzó. De cop nota com una mà li subjecta la seva, se sent segura. Segura de pensar que sempre tindrà algú allà al seu costat ajudant-la amb tot, que mai estarà sola com aquella illa que hi ha al mig del mar,que els seus ulls perceben amb dificultat per la distància que les separa. Camina agafada d’aquella mà, amb por de començar però amb ganes al mateix temps de saber el que l’espera. Mica en mica es va descobrint a ella mateixa, té ganes de volar, de riure, d’estimar, de cantar i de sentir. Segueix caminant, mai s’atura. Sap que al llarg del seu trajecte hi haurà moments de tristesa, d’angoixa, por i sobretot hi hauran ganes de tornar a endarrere però no ho farà. Sent com aquella mà la segueix agafant amb la tendresa del primer moment. Segueix sent-hi, ella se sent forta. Segueix caminant i es descobreix canviada, diferent. Massa petita i massa gran al mateix temps, confusa i alegre com una ona que es mou al compàs del vent. Comença a conèixer que és fer-se gran, què és sentir, què és estimar : estimar-lo a ell. Ell la fa feliç, la fa sentir especial. Junts corren per el camí de la costa, descobreixen llocs increibles, experiències apassionants i per primer cop saben que és de veritat sentir l’amor. Aquell amor que mai mor, que et fa aixecar cada matí i et convenç de que formes part d’alguna cosa. I poc a poc sent com la mà d’ell subjecta la seva. La mà del primer moment ja no hi és, la pot sentir dins seu però sap que ja és prou gran per caminar sola acompanyada de la persona que ara és la més important de la seva vida. I el sol del mig dia acarona el camí de la costa, indicant l’equador del dia. Amb les mans agafades recorren tots els racons on hi poden trobar records, somriures amagats i riures inesperats. I poc a poc, sense gairebé adonar-se’n aniran sentint mans petites que subjecten les mans dels dos. Mans que volen que les guiïn i que els fan sentir pare i mare. Quatre figures agafades corren per el camí de la costa. Una família que comença a notar el sol de la tarda. Els ulls blaus segueixen recorrent tot l’oceà amb la mateixa ilusió del primer dia. I un altre cop com, són només dos recorrent el camí. Les mans que abans els agafaven ja han crescut, són lliures, ja poden volar soles i formar el seu propi camí. La parella es mira amb el mateix amor de sempre tot i notar algunes arrugues a la cara. Arrugues que els fan sentir que el camí es comença a acabar, els fan recordar tot el que han viscut i els fan feliços de fer el que han fet. Un cop fort a les pedres de l’espigó, volen gavines. El vespre ja governa al camí de la costa. El sol comença a marxar i amb ell ha marxat l’amor de la seva vida. Li ha deixat anar la mà per sempre. La dona plora amb llàgrimes que cauen dels seus ulls blaus que ja no es poden moure amb la mateixa força de les ones que es revelen contra les pedres. Clava la seva mirada a l’horitzó pensant en ell i per primer cop es nota sola, sense cap mà que li doni empenta per seguir endavant com aquella illa que hi ha al mig del mar.
Nit d’estiu, nit clara. Uns ulls blaus travessen l’horitzó amb la mirada buscant somnis perduts, ilusions trencades, sense tenir res clar. Dits prims que filtren l’aire i la brisa marina, l’aire que fa volar els seus cabells blancs amb les ones del mar. Suaument tanca les pupil·les blaves i la nit ja domina l’horitzó. Un gran camí recorregut, el camí de tots i de ningú, únic per cada persona que el recorre. La dona reposa suaument a la llum de la lluna, esperant, sap que el seu camí ja ha acabat.