Possibilitats remotes

La impossibilitat de trobar solucions a les foscors del meu cervell fan que adopti postures incomprensibles cap als meus pròxims. La detecció de mirades que m'observen més enllà de la conversa mantinguda, em fan plantejar dilemes fins ara desconeguts. Noto mirades de tristesa i d'allunyament que perjudiquen la meva integritat cerebral. El meu cervell, incorrupte fins ara, s'esquerda sense cap motiu que pugui fer descobrir la conducta de les persones del meu voltant. De les meves preguntes només n'obtinc respostes sense concrecions. Com puc obtenir bona informació sobre el meu estat? Mirar com creixen els núvols de tempesta només fan que atiar la meva immobilitat. La grisor inferior no em fa veure la pulcritud de cotó net i el blau del cel superior. Em moc per les clavegueres dels esperits i només ploro quan es desencadena la tempesta on llamps i llampecs il·luminen el meu rostre desencaixat. No se'm permet patir, però dissimulo i no sé on aniré a parar amb les convulsions constants que noto a les meves parpelles xopes de tristesa. Hi ha algú que fa riure; jo, faig plorar.