Posa'm un menú d'hamburguesa amb patates fregides

Els rajos del matí entraven pels foradets que deixa la persiana de la finestra, la meva habitació estava endreçada i neta, el dia d'abans em vaig passar la tarda fent dissabte. Els ulls encara em costava obrir-los, i vaig començar a rumiar en el que havia fet tota la setmana: anar a classe i estudiar. L'avorriment potser va fer que aquell dia fos diferent de la resta. Em vaig llevar i el primer que vaig fer va ser anar al lavabo a fer les meves necessitats i després rentar-me la cara, vaig anar cap a la cuina per fer-me una tassa de llet amb cereals. Vaig estar menjant-me tranquil·lament els cereals mentre mirava la televisió, és curiós com després de tants anys encara poden fer els mateixos dibuixos animats que mirava de petit, però el que sobretot és curiós és que em quedés embadalit mirant-los com en aquells temps. Els dibuixos van llevar-me uns quants quarts del meu preuat temps, tanmateix vaig aprofitar-los de gust, i un cop la tassa va quedar buida i els dibuixos van començar a avorrir-me vaig recollir i apagar el televisor i vaig anar cap a l'habitació. A l'habitació vaig fer el llit lentament, posant el llençol i el cobrellit per tenir-lo llest per l'endemà. Vaig obrir la finestra del quarto per deixar que es ventilés bé l'habitació.

Estava avorrit, no sabia què fer, no tenia cap motivació a la vida, tot era monotonia i monotonia; la família feia temps que no la veia ni volia saber res d'ella, els amics no omplien la meva vida i a sobre no tenia a ningú que m'omplís el cor: l'única noia de la que estava enamorat m'ignorava completament, tot i que deia que m'estimava molt. Curiós que la monotonia acabi per ofegar-te tant com per prendre decisions ben esbojarrades. Em vaig dirigir cap el menjador, potser amb la intenció d'engegar el televisor altre cop i quedar-me mirant-la. Tanmateix el que vaig fer va ser asseurem en el sofà i com si m'hagués vingut un missatge diví vaig dir ben alt per escoltar-ho bé jo mateix: "avui vull suïcidar-me". Però no podia suïcidar-me de qualsevol manera, hauria de ser un suïcidi dels bons, dels que marquen i deixen petjada dins el món del crim; aquells suïcidis en què fins i tot aconsegueixes que els criminòlegs i els policies -tot i estar acostumats a la seva feina- els hagis trastocat totalment. Per això vaig començar a rumiar el meu suïcidi, il·lusionat perquè era de les poques vegades que m'organitzava alguna cosa per a gaudir-la jo mateix i no simplement per monotonia.

Podria haver-me suïcidat a casa meva on he estat aquests últims anys vivint, tot i que seria un final amb molt poc estil per part meva. Vés a saber quan s'haurien adonat que no hi havia ningú viu a casa... Havia de suïcidar-me fora, a un lloc on poguessin trobar-me relativament aviat i alhora que no em veiés ningú, no pretenia fer un suïcidi que cridés l'atenció de tothom però sí professional i sanguinari. Però com és possible que em suïcidés amb l'aspecte que feia? Vaig anar corrents a agafar el moneder i vaig anar a fer una visita al barber. Tot decidit vaig dir-li al meu perruquer que em deixés ben arreglat que havia d'anar a l'enterrament d'un familiar i no ho podia fer amb l'aspecte que tenia. Tot estranyat amb la normalitat amb la que parlava el barber tot i que anava suposadament a un enterrament va tallar-me una mica els cabells i deixar-me ben maco. Un cop superat el tema cabells vaig dutxar-me i arreglar-me bé, vaig estar una bona estona per triar la roba adient, que per cert era ben colorida i llampant -tot sigui per dur la contrària a la societat. Un cop vaig estar ben maco i perfumat vaig per l'esdeveniment vaig escriure una breu carta que vaig deixar damunt la taula.

Vaig sortir al carrer amb la intenció de no tornar a trepitjar casa meva, tot i que no sabés ben bé com ho faria per treure'm la vida. Els carrers estaven plens de gent i d'enrenou. Feia un dia prou assolellat, símbol que l'estiu s'apropava. Vaig passar pel quiosc per comprar el diari com feia gairebé cada dia, directament vaig anar al parc del costat de casa a llegir-me'l per sobre en un banc: "mort una dona a mans del seu amant a Benavarri", "Accident de trànsit a la carretera entre Manacor i Portocristo s'enduu la vida de quatre joves quan venien de festa a la capital de Llevant". Titulars depriments que em llegia amb atenció com feia cada dia, podria ser que jo també hi aparegués, o fins i tot fer-ho en portada, si realment m'amoïnava per fer un suïcidi amb gran estil. Vaig aixecar-me del banc i vaig continuar el meu camí tot sortint del parc, passava carrers i carreteres del meu barri fins arribar una mica a les afores de la ciutat. Per una zona plena d'arbres i on la ciutat s'acabava em vaig trobar amb la famosa fàbrica de carn picada per hamburgueses Rei de la Carn, era una multinacional que feia unes hamburgueses boníssimes i sempre em demanava un menú que tenia molt de cogombre com m'agrada a mi.

Les hamburgueses em van alterar el pensament i vaig dirigir-me cap a dins de les naus per veure què hi havia. Allà dins un sistema en sèrie s'encarregava d'arreglar la carn, picar-la, posar-li condiments i espècies, donar-li la forma d'hamburguesa i empaquetar-la perquè després els cuiners de l'hamburgueseria sols haguessin de col·locar-la en el pa. Al fons dos obrers apilaven paquets amb hamburgueses i les pujaven a un camió per emportar-se-les. Vaig apropar-me a tot el sistema creador d'hamburgueses i vaig quedar encuriosit pel sistema, la picadora de carn era un enorme recipient que trinxava la carn a una velocitat increïble i que contenia moltíssima carn que després seria segmentada i amanida amb sucs conservants i herbes que no semblaven precisament simple julivert. Tot allò m'estava demanant a crits que volia concedir-me el meu últim desig. Vaig pujar unes escales que duien cap a la boca de la trinxadora de carn, unes escales que estaven fetes per tocar tot aquell mecanisme i per si s'havia espatllat alguna cosa però que jo utilitzaria per assolir el meu objectiu. Vaig treure'm tota la roba i vaig deixar-la a un costat. Un cop estava dalt, vaig veure com tot allò trinxava la carn des d'una perspectiva totalment distinta, la velocitat de tot allò acollonava al més agosarat, però la part positiva és que no crec que durés gaire amb vida per patir. Unes dents gegants picaven i picaven la carn a molta velocitat i amb gran força. Sorprenentment no estava gens nerviós, tanmateix era el que volia. Vaig tancar els ulls i vaig dir-me en veu fluixa: "bon profit". I amb un somriure als llavis vaig caure cap a tot allò.

Evidentment el cos no va trigar gaire en desintegrar-se totalment i no recordo haver patit gaire, excepte els pocs segons que sí estava amb vida que van ser brutals. Però bé, vaig aconseguir el que volia i ara sóc feliç i sé que m'he estalviat un nínxol depositant el meu cadàver en vés a saber quants estómacs de gent. A la carta que vaig escriure i que vaig deixar al menjador de casa simplement hi vaig posar "M'he suïcidat, bon profit!", els policies dies després de rebre un avís per part dels veïns, perquè havien notat molt de silenci a casa meva, van entrar a casa i van poder veure la nota. Ja han passat molts mesos i encara continuen buscant-me com uns pringats, suposo que m'hauria d'haver treballat una mica més la pista. La roba que vaig deixar en terra va ser recollida per la senyora de la neteja de tot aquell local que va quedar tota estranyada però que no va donar més importància. I així és com va anar el meu darrer dia de vida, sense més novetats i, sorprenentment, amb un somriure als llavis.