pols

Quina immensitat de res,
que estrany sembla tot.
Estic caient en un buit,
un forat que sembla ser sense fi,
un lloc on mai acabo d'enfonsar-me.
M'agradaria posar-me un troset de mon
a la butxaca, però m'acabo de donar compte
que esta foradada, tot el que hi havia s'ha perdut,
només hi queda pols, pols que sempre hi serà.
Miro la lluna, tendra, intensa i només imagino
un negre pou on tu reflecteixes el teu somriure.
Les estrelles ballen el vals de la lluna,
i els meus sentiments s'han perdut per alguna banda.
Tot el que veig sembla ser massa per la meva ànima.
Plena de somnis que mai és faran realitat,
aquesta immensitat m'atordeix.
Tu, arribes ara al meu costat, per fi t'he trobat,
no t'imagines el que m'importes.
Escolta la música de l'estel silenci, l'estona que siguis aquí,
malgrat que no l'entenguis i no diguis res que no surti del teu cor.
Mentre jo segueixo caient, no se be on,
dins una realitat que somio,
en aquest immens buit.
No se si el buit existeix a l'abisme
o no mes a la meva ànima.
Els vagabunds estels canten la seva melodia,
i jo només els escolto, no se res més.
De vegades penso que amb això en tinc prou,
amb un grapat de pols d'estrelles
i amb uns quants raigs de lluna,
als que no puc pagar els somnis que m'inspiren.
Quan em sento cansada d'aquesta bruta i absurda Terra,
se que al teu costat veuré més a prop les estrelles
i deixaré volar el meu esperit.
Les estrelles encara ballen, la lluna segueix somrient,
i tu, encara segueixes al meu costat.
Jo, segueixo caient, caient i caient,
en un abisme sense fi, escoltant un eco fugaç i estrany,
i tan sols penso en si tot això tindrà un final,
el nostre propi univers, la meva pròpia existència.
En si la meva anima arribarà a reflectir aquests estels.
Ets el meu món, el meu univers, la meva anima... ets una part de mi, ets TOT !
Mai m'oblidis !
Espero que les paraules que la pols escriu entre tu i jo, mai s'esborrin !


T'ESTIMO