Poetesses, poetes , músics i cantautors compromesos

Tornar a escriure sobre personatges esperpèntics , sense cap tipus d’empatia cap els demès: mediocres ,ineptes i a vegades cruels, que pugen a la política per a fer-se un bon coixí i folrar-se el ronyó i que he denunciat moltes vegades. Avui no ho faré.

Vull fer una aturada “reposar una estona/sota una ombra benigna” com escrivia Miquel Martí i Pol, un dels meus referents de la poesia catalana.
“A l’atzar agraeixo tres dons: Haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”

Ens permeteu la llicència d’escriure sobre persones valuoses, de persones que han estat i d’altres que estan al tall de lluita, amb les que he mantingut trobades. De persones que ens mou l’esperança de lluitar contra la barroeria existent i canviar un sistema miserable i injust. De persones, que mancaria més, hem estat coaccionades i reprimides pel mateix i li fem nosa.

Faré una referència a poetes que conec que empren la paraula com una sageta per a destapar i denunciar les brutors existents.

Vaig estar, a la presentació dels poemaris de Joan Alfons Marí i de Marcel Pich. “Manual d’instruccions” i “Ulls de geneta” respectivament. A Can Mora des Vins, la veu retronadora de Joan Alfons em va remoure per dins i ompli tots els espais, i Marcel, amb un altre registre, denuncià moltes bestieses quotidianes que uns oportunistes aprofitats cometen en contra del Poble Mallorquí.

Marcel, que forma part del grup musical “Taverners”, que recentment ha editat un nou disc, amb el títol més que vigent: “No hi ha temps que no torn”, del qual vaig poder gaudir de la seva presentació al Teatre Xesc Fortesa. Aconseguiren editar-lo a través d’un micro-mecenatge en el que gustosament hi vaig participar.

Hi ha una fornada de joves músics, grups musicals, cantautors, que fan de la cançó “La cançó necessària” necessària i imprescindible.

Sé que no els anomenaré a totes i a tots, i em dol. Escriure sobre els que he mantingut contacte recentment a través dels distints concerts, que el Col.lectiu Albaïna, del que estic orgullós de ser militant, ha organitzat a Sóller

Començ per en Pau Alabajos, concert al que no hi vaig poder esser ja que estava de viatge l’estiu passat, del que m’encanta la seva manera de fer.

Andreu Valor, amb qui, el dia que es feu el sopar a la fresca dels veïnats del carrer Victòria 11 de Maig, em vaig atrevir a cantar conjuntament amb ell “L’estaca”; on va presentar el seu darrer treball “A l’ombra de l’obscuritat” No m’he cansat d’escoltar-lo, una feina prou acurada.

O del concert conjunt de n’Andreu i en Cesk Freixas ( germà d’un amic poeta Marc Freixas amb qui vaig col•laborar amb l’epíleg d’un gran llibre “El llarg camí d’escriure” i que darrerament ens ha regalat “Amor i Silenci”) . En Cesk, presenta el seu segon treball, el primer era “Set voltes rebel” i aquest segon, porta el títol “Tocats pel foc” .I que el proper 12 de juliola les 20.15 h i a Can Dulce, ens delitaran amb un concert conjuntament amb el poeta Roc Casagran.

En el concert de “Som Països Catalans” vaig poder tornar gaudir amb en Biel Majoral, amic de dècades de lluita; Meritxell Gene... Faig un referent a Al-Mayurca, que feu el concert a la Marxa de Torxes de l’any passat; Existeix un gran conjunt de músics, cantautors, grups musicals de l’àmbit dels Països Catalans, i m’és ben igual que a alguns aquesta expressió sociopolítica els hi repotegi al fetge; a mi m’ho fan altres maneres d’expressions despòtiques que volen callar la veu d’una gran part del poble que n’estem fins allò que no sona.

Per escriure de totes aquestes persones, del seu treball, de la seva força de transformació d’una trista realitat que ens ofega als que clamam per la vertadera llibertat i una democràcia no manipulada pel sistema capitalista i els seus còmplices; necessitaria un llibre.

Si no hi ha res de nou, pens tornar a gaudir amb el concert del proper dia 12 A Can Dulce-Sóller i retrobar-me altre cop amb en Cesk Freixas i conèixer personalment a en Roc Casagran.

Per acabar, i des de la meva humilitat, escriure que jo també sóc poeta i estic en el mateix camí que ells. Estim tant la paraula i la nostra llengua, que escric per necessitat.