Poema sense títol

... m'he identificat moltíssim amb aquest darrer paràgraf. Estimar i mesura no haurien d'anar agafats.

Per cert, el poema que tens a la teua biografia és increïble.

Especialment amb aquest trosset que no té preu:

No mereixo estar amb tu
per totes les paraules
que he pensat sense dir-te,
per estimar-te fredament
i amb mesura.

Em sembla un sentiment arrencat de viu en viu.

I estic d'acord amb el comentari anterior, les flors que sagnen és una imatge poètica magnífica.

Enhorabona, i gràcies per compartir-lo.

potser seria un titol adient. O qualsevol altre que la teva fèrtil imaginació pugués crear. Com sempre, ple d'imatges, de missatges, de força...
M'agrada perquè els teus poemes toquen de peus a terra, budells, ovaris, conys, semen....
Si, som això i som tant!!!!!!!!

Una abraçada, company!

Boig!

semblant al que sento jo, que diria que l'has escrit una mica, prenen els meus sentiments...
per què sagnen sempre les flors que no es cullen?...em sembla, que només qui escriu poesia coneix la resposta...
Molt bonic.
1petó. ESPIRAL.