Poema inacabat (o inacabable) a la noia més sensible del món

Al fred de les parets, entrelligant-se entre els teus dits
a la suavitat de la fusta, acaronant la teva pell
a la coïssor del sol, a les teves galtes
a la gebrada del vent, que et glaça el nas,
a les gotes de pluja, que reguen els teus cabells,
a les paraules que et regalen les oïdes,
als dits que recorren els teus llavis,
al silenci,
a la solitud,
a les imatges que es dibuixen als bassals,
als rostres desconeguts,
a les frases a les parets,
al bategar de les ales dels ocells,
a les caricies,
(...)
i fins i tot al dolor.
Arreu on s'ha anat amagant, subtil,
has anat trobant la felicitat.
I n'has trobat tanta
que els teus ulls han esdevingut llacs
i les teves paraules s'han desbordat
escribint un poema