Plou

Assegut al bar, el cafè, la cigarreta i el paper blanc per estrenar. A fora, la pluja cau, violenta, i el vespre sembla fugir dels carrerons mullats d'aquesta ciutat que, ja fa temps, va perdre els estels nocturns. Foscor i pluja, deu fer fred fora, i aquella olor a terra mullada, a natura profanada pels núvols que cobreixen el cel i la lluna. Mentre, dins el bar m'endinso en els meus pensaments, les meves fantasies i el meu món, que cau molt lluny d'aquí, d'aquesta ciutat que avui dormirà ben xopa i, potser, amb el ritme compassat del caure de la pluja sobre sostres i terrats que em fa sentir tan be dins el meu llit, es com si el ritme de les gotes ordenés una mica l'aldarull que hi ha al meu cap.
Estic be dins el bar, el fum de la cigarreta sembla estancar-se al voltant i es fan visibles les seves filigranes amb la llum dels fluorescents. Prenc cafè amb la intenció de despertar una mica el cos i la raó, després del treball i les classes, esperant tornar a l'escola i parlar una mica en francès, estudiar la llengua de Baudelaire i Brassens, la llengua dels cabarets perduts en el no res de París i la dels immensos prats vora el Loire on es perdia la mirada davant la infinitud de la terra verda, l'aigua i el cel. Vinc i marxo, sempre igual, somniant móns, recordant paisatges eterns, assegut al bar, en pocs segons puc viatjar allà on els avions no arriben.
De sobte, desperto, aixeco els ulls i rera el vidre, et veig, caminant lentament carrer amunt; tu també sembles desprendre el fum dels somnis, de l'absència d'una ment que viatja lluny d'aquí. I els cabells molls delaten la pluja sacrílega que cau fora però que, és incapaç de fer-te avançar més veloç cercant un lloc on aixoplugar-te. No t'importa l'aigua que recorre el teu cos, ni els núvols que tens a sobre, mig somrius i, alhora, un raig de màgia m'absorbeix per complet. Per un segon, t'has girat i has mirat endins, aquí on soc jo mirant-te, no he pogut, he sigut incapaç de mantenir la mirada ferma i he abaixat el cap. He aspirat un cop més el fum de la cigarreta i, al tornar a fixar la mirada fora, ja no hi eres. He mirat amunt i a baix i no he vist més que foscor i tolls d'aigua; m'acabo la cigarreta i surto fora, seguint el camí de sempre somric, després de tot m'estimo la meva ciutat, i me l'estimaré mentre les fades segueixin passejant sota la pluja dies grisos com aquests, mentre em despertin i m'arrenquin del meu món per uns instants, amb la il·lusió de tornar-les a veure sota la pluja algun dia, caminant lentament.