Ploramiques

S'obren les portes del metro i em dirigeixo a sortir de la parada tan tranquil, havia anat a comprar dos llibres que havia de llegir pels exàmens. Surto dels primers del metro i pujo una mica accelerat les escales mecàniques. Tot seguit m'aturo i espero que em portin fins la part alta, quan estava apunt de pujar per les escales: "pam!". Algú havia xocat contra la meva espatlla dreta, era un energumen que pujava més ràpid, aquella rapidesa esdevé en una breu disminució de la seva velocitat. "Ai mare..." penso, el paio s'està uns dos metres per davant de mi i travessem les portes de sortida, encara quedava molt per sortir a l'exterior. Estava mirant el terra i escolto: "I tu què mires?". Aleshores aixeco la vista amb cara d'incertesa, "jo?". Se'm posa davant de la porta, i em mira molt fixament:

-Vine un momentet que vull parlar amb tu. -gosa dir-me.
-Amb mi? -vaig dir-li fent cara de sorprès- Si jo no t'he fet res.
-M'estaves mirant molt fixament i a mi la gent que em vacil·la no m'agrada gens. -em mira de dalt a baix.
-...?
-Perquè jo sempre vaig de bon rotllo, saps?

Arribats a aquest punt de la conversa i mirant de calcular la distància que em queda per poder sortir al carrer m'adono que no tinc cap escapatòria. La cosa anava a pitjor, en aquests casos el millor que es pot fer és no perdre la calma i aparentar tranquil·litat.

-Vine cap aquí un moment.
-Em sap greu però me n'he d'anar. -li contesto, amb el mínim de vacil·lament possible.
-M'estàs tocant els collons, vine cap aquí que vull parlar amb tu. Som amics oi? -em diu.

M'acorrala cap a un costat fosc, abans de poder sortir cap a fora. Era impossible que algú de l'exterior pogués veure'm. La resta de persones que surten del metro comencen a passar per davant nostre, el paio aquest els dóna l'esquena i jo els miro fixament per mostrar irònicament el meu agraïment per intentar salvar-me. Mentrestant el paio em deixa anar el seu discurs, està fumant un mai i el seu alè també m'ho confirma.

-Aviam, jo quan et parlo no em pots anar mirant com si fossis aquí l'amo, saps? -em diu- Has de respectar la gent. Perquè com em vacil·lis un altre cop et foto una pallissa que et deixo en terra, em sents?
-...
-Deixa de mirar-me tros quòniam -m'ordena- o em desfogo amb tu a hòsties!

Baixo la mirada, i per fi escolto la mítica frase: "deixa'm veure què portes!". No goso mirar-lo. Em trec jo mateix el moneder i li dono els trenta euros que m'havien sobrat dels llibres.

-Casum ronda... -penso- no hauria d'haver agafat un bitllet de cinquanta.
-Porta això, -em diu, i m'agafa el moneder com si això fos un restaurant d'auto-servei- espero no haver d'anar mirant-t'ho tot, hi ha més diners dins? -m'obre el petit compartiment de les monedes i m'agafa tota la xavalla que tinc.

Estava patint pel carnet d'identitat, però per sort el treu i el torna a ficar sense intenció d'endur-se'l. Seguidament em torna tot el moneder, aquest cop amb menys pes. Comença a revisar-me les butxaques i mentrestant jo poso a parir internament a la societat en general. M'agafa el telèfon mòbil.

-Un mòbil molt bonic -em diu mentre se'l ficava a les seves butxaques a la mateixa velocitat que el so.
-Si és dels més antics, fill de puta -penso.

M'obre la jaqueta i em revisa el que porto dins. Mira la butxaca de la dreta, no hi duia res, tot seguit m'obre la de l'esquerra. Treu les meves claus plenes de clauers d'estelades i senyeres. "Boniques claus" m'afirma, i les torna a desar a la butxaca; un cop fet això penso que estic més o menys salvat. Llavors es gira cap enrere i comencem a sortir, faig un sospir d'agraïment a Déu o a qui m'escolti.

-Ets d'aquí? -em pregunta- Perquè si ets d'aquest barri que sàpigues que ens trobarem més vegades. Conec en Peca i tots els gitanos de per aquí, o sigui que estigues segur que ens veurem més dies.

Aquesta parada de metro té dues escales que donen cap al carrer, jo me'n vaig tranquil·lament cap a la dreta i ell cap a l'esquerra. No penso tornar a casa directament, faré les voltes que calgui fins que pugui estar segur que no m'està seguint. Surto al carrer i noto més seguretat, em dirigeixo cap a la plaça principal del carrer i des d'allà rumiaré l'estratègia. Llavors quan porto pocs metres de la parada escolto que algú m'estava cridant, era una dona d'uns quaranta anys.

-Aquest nano t'estava molestant? -em demana.
-Ja se n'ha anat, no val la pena -li contesto panteixant.
Ve cap a nosaltres una senyora encara més gran i dient:
-Se n'ha anat cap allà, cap allà!
-Vaig cap allà, he trucat als Mossos, no et moguis d'aquí -diu la dona del començament mentre es gira per anar a buscar-lo.
-Aquestes coses passen, t'ha molestat gaire? T'ha pegat?
-M'ha furtat el que duia a sobre, uns trenta euros i un mòbil -li contesto, ara ja més tranquil.

Ens estem tots dos esperant a l'altre dona. Havien trucat als Mossos d'Esquadra fora de la parada, i havien vist part del que havia passat. No em feia gaire gràcia, en realitat em feia una mica de por el que havien fet, suposo que per por a trobar-me'l un altre dia. Aleshores torna la dona del seu recorregut i se'n va per l'altra banda a fer tota la volta. La velleta i jo, mentrestant fem temps: ella vigilant si arribaven els Mossos i jo reflexionant sobre el que m'acabava de passar. Després d'uns minuts arriba la dona:

-No l'he vist -diu-, segur que ja ha marxat. Haurà pensat que sóc ta mare. Tu ara no pateixis que no et tornarà a tocar, he trucat la policia i ara vindrà.

Ens quedem conversant llarga estona, ella m'explica que també havien apallissat algun cop i furtat més de deu el seu fill. Comença a explicar-me que si la societat fos més solidària amb aquestes coses els paios aquests no hi serien, la conversa es perllonga mentre esperem els Mossos. Passats un minuts la velleta em desitja sort i se'n va, "moltíssimes gràcies!" li dic, i se'n va regalant-me un somriure de tranquil·litat. Llavors continua la meva conversa amb la dona salva-adolescents, se la notava molt convençuda d'allò que deia, jo mentrestant afirmava que tot era culpa del puto barri on vivíem. "Aquestes coses només passen en aquesta mena de barris. Almenys m'ha servit d'experiència, el proper cop ja vigilaré d'anar per altres llocs o amb més gent al meu voltant"; la bòfia no arriba i jo estava sospitant que ens estigués vigilant el fill de puta aquell per veure on era casa meva.

Per sort arriba un cotxe dels Mossos d'Esquadra i li fem senyals perquè s'aturi, no eren els que havien cridat, però un d'ells baixa i pren nota de tota la descripció i de les dades que li puc dir. Poca cosa més podíem fer, vaig decidir que posaria la denúncia per la tarda. Després d'això la senyora em porta fins a la porta de casa meva assegurant-me que si ho fèiem així es pensaria el paio que ella era ma mare. Entro cap a casa després d'haver-li donat el meu gran agraïment pel que havia fet i em fico a l'ascensor, pujo fins a dalt. Entro a casa amb les meves claus que s'havien salvat del furt i jec al llit per posar-me a plorar com un ploramiques.