Petita música de llit

Avui ho he decidit, m'he de canviar d'habitació! Des que tenia 15 anys que porto dient-ho, peròs sempre ho acabo deixant per la pròxima primavera, que resulta ser l'època que va més bé per canvis d'aquest tipus. En fi, estem a setembre i prou! S'ha acabat, em dol molt fer-ho, però no puc continuar amb aquell coi de llit, que no em deixa dormir.
Ara tinc 30 anys, una carrera, una feina (de la que no em puc queixar), un Seat Ibiza, una nòvia de Rupit, i un llit de metre noranta per metre i escatx, que té una particularitat, no deixar-me dormir!
Aquest llit macarrònic té més de vint anys, i ja comença a estar com per que li donguin el retiro. Crec que si els matalassos es jubiléssin, al meu li donarien una mensió honorífica...

Com a bon fill que sóc, encara visc i, el què és pitjor, dormo a casa dels pares, fins i tot quan bé la Remei, la meva nòvia de Rupit. I és que com a casa, enlloc!
Però esclar, amb el llitet que tinc... Mira, ens vam inventar una solució. Cada divendres quan arriba, em diu hola, i desplega el plegatin, que encara que sigui una merda, és més còmode que el meu llit mil.lenari. I així, menys feina tenim.

I aquest és un esbós de la meva vida. Tota la setmana pencant com un burro a l'oficina, controlant les vendes de pisos de la immobiliaria on treballo, que per cert és a sota casa. Em tracten prou bé, no em puc queixar, tinc un bon sou, i els desplaçaments són mínims. No us puc dir el nom de l'empresa, perquè té un nom raríssim, com l'amo, el sr. Stoica. I ara, us preguntareu perquè té aquest nom tan extrany, no?
Bé, molt senzill, són rumanesos tot i que fa anys que s'estan aquí. Ell i un grup de socis, que per cert, no se n'ha sabut mai més res, van muntar aquesta empresa aquí a Catalunya, sota casa meva, per ser més concret. Mira que és gros el món, però no, a casa. Tot i el seu posat mafiós, bons vestits, clenxat, empolainat, amb una panxa prominent i el seu puret portat de Cuba... Molt maco Cuba! Hi vam anar amb la Remei l'any passat, i... En fi! Que va estar molt bé, però, això no toca ara!

Bé, com us deia, el meu llit és com una peça sentimental. Tot i que taladri tota la nit, pobret, me l'estimo molt. Pot estar trinxat, petit, incòmode, però m'ha aguantat molts anys.
Quan me'l van comprar estava pensat per aguantar a un nen de 7 anys, i resulta que ara hi dorm una béstia de 1'94 m, amb un pes de 85 kg... Bé si, m'heu enganxat coi! 87, punyeteros!!
Doncs aixó, un llit que fa la forma de la Vall de Núria, al mig hi ha un sot que recorda als forats de la carretera per anar a Aquestsmonsdedéu, que per cert, l'alcalde ho està modernitzant molt tota aquesta zona. Però vaja, ja m'heu entès, forats de carretera, de qualsevol, tan se val.

A més, el llit és especial. Quan m'enfilo sobre seu fa un soroll característic. No un soroll qualsevol. El seu particular nyic-nyic és similar al dels violins d'una peça de Mozart. Sovint poso música clàssica amb la minicadena taronja, que em va tocar a la tòmbola del Dia del Pare Coll, m'enfilo sobre el llit, i vinga, a fer improvitzacions sobre les partitures dels grans mestres.
Les peces que em sonen millor són Les Quatre Estacions de Vivaldi, i també em surt un tros del Mesies de Haendel. Ara estic practicant el Canon de Pachelbel, però hi ha un tros molt complicat, i se'm fa difícil....


Ep! El llit també es desafina, eh? Què us pensaveu? Doncs esclar, com tots els violins, guitarres, pianos, i qualsevol altre instrument! El meu avi, quan el llit se'm va trencar, li va posar unes clavilles de ferro que l'aguantaven. Doncs el llit s'afina per aquestes clavilles de ferro.
Com que és de fusta, els canvis de temperatura li destrossen l'afinació, i quan he d'airejar l'habitació, intento tapar-lo amb qualsevol cosa. L'encero, com a mínim, un cop per setmana, i el cuido moltíssim. Tot i que sigui un coi de llit macarrònic i destartelat, és el meu llit, des de fa 23 anys, per l'abril en farà 24.
La seva fusta de pi de Galícia, esta cuidadosament tallada pel fuster que me'l va fer, que per cert, es va morir al mes passat mentre tallava amb la serra. Pobre Andreu...! Bé, resumint, que el meu llit és com una peça de Lutier.

Quan ve la Remei li interpreto una de les moltes peces que em sé de Haydn o de Bach, perquè a ella li agrada molt Bach. A mi també m'agrada bach, però prefereixo el Bach d'ampolla...

I allà, el meu llit, ai, quin llit! Seria difícil desfer-me'n d'ell, molt difícil! Tot i que no em deixa dormir, em deleita amb una perfecta sonata que em fa dormir. A més, ara he après a tocar una cançó de bressol que em deixa fregit en les primeres notes.

Però prou! He pres una desició, i s'ha acabat. A la porra el llit, la sonata, Mozart, i la mare que els va parir a tots! S'ha acabat, portaré el meu llit a la deixalleria i aniré a canviar l'habitació que fa quinze anys que ho dic. Estem a setembre, però se m'enrefot, a la merda la primavera també!

Quan sóc al carrer, una força superior em diu que no el llençi, però jo, tossut continuo abançant amb el matalàs lligat amb unes cordes i les fustes del llit desmontades a l'altre cantó. Tot s'ha de dir que el malparit pesa com un ditxós piano de cua. Una llàgrima em baixa galta aball. No puc aguantar la pressió.

Total, que he decidit muntar el llit al mig del carrer, i em dedico a interpretar els clàssics de tota la vida. De moment ja porto mil euros estalviats, i m'estan apunt d'editar el disc en homenatge a Mozart anomenat: Petita Música de Llit. Espero no acabar com ell...