Perquè encara me'n recordo...

Un relat de: capmésvespre

No saps el que em costa escriure, el que em costa expressar en paraules tot el que ara mateix passa pel meu cap.
Avui, un dia com qualsevol altre, m'he despertat amb ganes d'explicar-te el que penso, el que recordo, el que sento.
Com si alguna força invisible m'empenyés, he caminat fins a aquell indret on tots en reuníem i he tingut una sensació molt extranya, m'ha semblat com si res no hagués cambiat, com si els anys no haguessin passat...
M'estimo tant aquest lloc! És curiós, però aquí és on m'han passat les coses més boniques de la vida i alhora les més tristes, i tot hi així, quan vinc i m'assec en una d'aquestes cadires velles que encara queden, torno a aquell temps en que ens passàvem llargues tardes divertint-nos i fent el que ens agradava sense preocupar-nos ni de l'hora que era, ni de el que haguéssim de fer desprès, ni de la gent que ens poguès estar esperant. Com enyoro tot alló!
I sobretot, t'enyoro a tu, el teu somnriure, els teus ulls blaus i lluminosos, la dolçor amb la que em tractaves des del primer moment en que vam parlar... perque ja no me'n recordo de quants anys fa que ens vam conèixer, però mai em vas tractar malament o em vas cridar, i mira que te'n vaig donar de motius!
Però el que si recordo, és tot el que em viscut junts, el nostre amor, perque per molt que la gent digui que alló no ho era, el que sentíem l'un per l'altre no té cap altre nom.
Feia temps que ens coneixíem i ens teníem un gran apreci però la cosa no passava d'aquí, potser perque hi havia molta diferècia d'edat entre nosaltres. Jo era una nena, però vaig anar creixent i cada vegada em fixava més en tu, em fascinaves.
Al final, tots dos ens vam enamorar i aquell dia, quan tot estava a les fosques i ningu estava pendent de nosaltres no ens vam poder reprimir més. Va ser allà, davant dels nasos de tothom on, per primera vegada, et vaig fer un petó, una mica maldestre a causa de la meva inexperència però ple de passió i d'amor. A partir d'aquell moment tot es va aturar, vaig tenir la sensació de que res no importava, que el temps no s'acabaria mai, que seria feliç per sempre... però m'equivocava.
L'estiu anava passant i jo cada dia era més feliç. Amb l'excusa de que sortia amb els amics em passava tot el dia amb tu i féiem un munt de coses junts. Vivíem en un núvol i al final ja no ens preocupava ni que la gent ens veiés.
Però un dia tot alló es va acabar. Era de nit i m'acompanyaves a casa amb el teu cotxe quan de cop i volta una moto ens va passar per davant i va fer que perdessis el control i xoquèssim contra un arbre. A partir d'aquí només recordo que se'm van emportar en una ambulància i que em vaig despertar a l'hospital, però per sort no tenia res greu. De seguida vaig preguntar per tu, però només en veure la cara que feien els meus pares ja vaig intuir el que passava: ja no tornaries mai més, te n'havies anat per sempre.
Ara, des del nostre indret preferit, recordo tot aquell temps i t'escric això perque, sàpigues que, tot hi que els anys han passat, tot hi que sé que no ets aquí, continu-ho estiman-te i que, siguis on siguis, estic segura que em pots veure i sentir, que m'estàs esperant.

Comentaris

  • la injustícia de la mort[Ofensiu]
    Eura Reina | 17-03-2006 | Valoració: 7

    són paraules precioses...
    la mort sempre és injusta, a vegades l'amor també...de tot l'horror queda el sentiment generós d'estimar, la pau i la dolçor que uneix a dues persones i sobretot aquell sentiment indescriptible que es queda dins teu i t'acompanya per sempre. Ell no hi és, però està dins teu, això ningú t'ho robarà. Molts ànims.

l´Autor

Foto de perfil de capmésvespre

capmésvespre

4 Relats

4 Comentaris

4100 Lectures

Valoració de l'autor: 8.50

Biografia:
" I t'enyor, enyor la mar, la nostra. I te la deix, amor, com a penyora"

"Si vas prop del mar, si veus a la meva gent. Si vas prop del mar, diga'ls-hi que penso en ells"

"Força, Equilibri, Valor i Seny!" Fins que la nostra enxaneta arribi a tocar el cel...

"Qualsevol nit pot sortir el sol"