Llums

Un relat de: capmésvespre

Tots dos es miraven, sabien el que es volien dir, però no els hi sortien les paraules perquè el que acabaven de viure era massa fort.
Estaven radiants de felicitat, tenien a les seves mans una vida nova, molt fràgil però plena de vitalitat i de força, un ésser que molt abans de conéixer ja estimaven amb bogeria.
Però de sobte, tot va començar a anar molt de pressa i els metges es van mirar i remirar a la seva estimada filla.
Ells no sabien què passava, "volem la nostra filla" es deien, però no van obtenir cap resposta fins al cap d'uns minuts, que se'ls hi van fer eterns.
En un instant, tot el món els hi va caure als peus. Tota la vida perfecta que s'havien imaginat, els seus plans de futur, l'alegria que feia un moment havien sentit sel's va esvair sense poder-hi fer res.
El motiu: la nena que tan havien esperat i desitjat tenia un disminució psíquica apreciable a simple vista.
Una d'aquelles moltes infermeres que hi havia a la sala de parts es va endur la nena, i ells es van quedar amb el ginecóleg que els hi va explicar quina era la situació. Però no volien sentir res, no volien escoltar a ningú, estaven immersos en un altre món, plens de dubtes i sentiments estranys que ningú podia respondre ni calmar.
-Tenim una filla diferent- va dir ella amb una cara pràcticament deformada per les llàgrimes i les ganyotes de dolor.
- Les coses han anat així i ja no les podem canviar de cap manera.
-Com pots dir això?! - va respondre-li cridant aquella mare tan dolguda. - Acabo de parir una filla malalta i a tu només se t'acut dir això?
-I què vols que et digui? - va respondre ell - Ens agradi o no és la nostra filla i ens n'hem de fer càrrec!
Les hores van anar passant i els metges van dir a aquells pares frustrats que quan volguessin podrien veure la seva filla que era a l'incubadora.
Però cap dels dos es veia amb cor d'anar a buscar aquella criatura.
Ella, perquè es sentia culpable, creia que tot allò era culpa seva, que no l'havia cuidat prou mentre la duia a la panxa i ell, simplement tenia por.

Al cap de dos dies, a l'última planta d'aquell mateix hospital, l'Alba plorava desconsolada en veure que el seu últim intent per quedar-se embarassada artificialment havia tornat a sortir malament.
Es sentia buida, sense res que la pogués fer feliç i en un impuls d'impoténcia i ràbia va anar corrent cap a la sala de les incubadores, on tantes vegades havia desitjat que hi hagués un fill seu.
Com que era infermera, hi podia entrar sempre que volgués i es coneixia tots els racons d'aquella petita sala de memória. Però aquell matí hi havia alguna cosa una cosa diferent... un llitet amb una nena que encara no tenia
nom. Li va semblar estrany i li van explicar el que havia passat amb la petita criatura malalta i els seus pares.
De cop, l'Alba va començar a mirar aquell ésser d'una manera diferent i veient que no tenia ningú que la protegís se la va sentir una mica seva.
Però tot alló era una il·lusió, el nadó tenia uns pares, que tard o d'hora acabarien decidint el seu futur.

-Però i si no la volen?- es deia ella a si mateixa - Me la podria quedar jo?...

Ella ja havia acabat de fer-se la bossa i s'havia vestit i ell ja ho tenia tot preparat per marxar, però tot hi que havien passat tres dies, encara no tenien clar si ho farien sols o acompanyats.
Estaven molt espantats, havien raonat molt aquell temps que havien passat a l'habitació però encara no s'havien atrevit a anar a veure a la nena.
Per un costat, sabien que en el fons era filla seva i no la podien deixar d'aquella manera, però ells es movien en un entorn de perfecció i bones maneres i allò significaria un canvi radical en la seva manera de viure.
-I si l'anem a veure? - va dir ella trencant el silenci
-I de què servirà?
-No ho sé, però és el mínim que podem fer, no creus?
-Potser ja ho hauríem d'haver fet fa dies això... - es va lamentar ell
-Però val més tard que mai...

L'Alba cantava una cançó de bressol perquè aquell tresor s'adormís. Es sentia diferent, més animada i més plena de força i tot era gràcies a la nena. Però la va haver de deixar perquè algú necessitava la seva ajuda.

En aquell mateix moment, dues siluetes s'anaven acostant al vidre de la sala d'incubadores, molt atemorides però decidides i s'hi van plantar davant i van mirar a aquella criatura.
I va ser en aquell precís instant quan ho van entendre tot. Milers de sentiments van passar pel cos d'aquelles dues persones i tots van ser estranyament molt agradables.

L'Alba ho contemplava tot des de l'altre costat del passadís i ella també va prendre una decisió: ser mare representa molt més que parir un fill, l'has d'estimar, li has de donar el que necessita... i llavors tot se li va il·luminar i van passar pel seu cap tot de maneres de poder ser mare sense necessitat de quedar-se enbarassada. Adoptaria un nen.

Al cap d'una estona tres persones sortien per la porta d'aquell gran hospital.
-La nena encara no té nom, ja és hora de que n'hi posem un- va dir ell.
-Tens raó- va contestar ella - I em sembla que he trobat el més
adequat.
-Quin?
- LLUM, perquè això és el que ha portat a la nostra vida, molta llum.

I llegint això, m'adono de com la pesona més insignificant del món, pot acabar canviant la vida de molts, fent-los reaccionar, o simplement fent-los replantejar-se per què són realment en aquest món.

"La petita Llum va fer un somriure, segurament va ser involuntari, però va significar molt per tothom. Segur que seria feliç"

Comentaris

  • Està bé, la història.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 18-03-2006 | Valoració: 9

    M'agrada, la veritat és que la referència al sacrifici dels pares, a la duresa de tenir un fill... està molt bé.

    Una mica crua la història... però bonica alhora.

    Au, a seguir dedicant-te!

  • peres | 18-03-2006 | Valoració: 8

    la història em sembla preciosa. Caldria potser fer-hi una última repassadeta, per llimar-la del tot...

    Però el que m'agrada és el fons: la petita criatura malalta que sense saber-ho ha començat a canviar el món al seu voltant. Cada nova vida és un tresor, sí. Gràcies per recordar-ho.

    (vigila els "els hi": no és "els hi sortien", sinó "els sortien"; no és "els hi deien", sinó "els deien"... Em perdones, eh?)

l´Autor

Foto de perfil de capmésvespre

capmésvespre

4 Relats

4 Comentaris

4113 Lectures

Valoració de l'autor: 8.50

Biografia:
" I t'enyor, enyor la mar, la nostra. I te la deix, amor, com a penyora"

"Si vas prop del mar, si veus a la meva gent. Si vas prop del mar, diga'ls-hi que penso en ells"

"Força, Equilibri, Valor i Seny!" Fins que la nostra enxaneta arribi a tocar el cel...

"Qualsevol nit pot sortir el sol"