Perduda, sola, camino d'esma

Un relat de: Llibre

Perduda, sola, camino d'esma,
deixant tota la il·lusió dins el calaix.
Cerco, busco, t'ho demano: fes-me
l'amor, parla'm de tu, suau, ben baix.

El temps també s'acaba per a mi
i amb un degotim monòton i sord
puja i baixa, fa camí,
espera del silenci... la mort.

Avui que em sé serena i prou forta
per parlar i explicar els meus sentiments
rebo sols, feréstega, l'absència.

Avui que podria tancar la porta
i evitar tot altre allunyament
em manca el teu cos, la presència.

(1992)

Comentaris

  • perduda[Ofensiu]
    donablanca | 22-06-2005

    l'he buscat a l'atzar i m'ha sorprés trobar el mot 'degotim'. (el mateix que utilizes per comentar un relat meu).
    aquest sonet m'ha transmes una sensació de nostalgia i resignació. com quan tens la tensió baixa.
    els teus poemes estan embolicats amb un paper de vellut molt acurat

  • Aquest sonet[Ofensiu]
    Lavínia | 25-02-2005

    no té res a veure de contingut amb l'altre!
    L'amor és el motor de la vida i si ens falla, sembla que ja no poguem viure!
    També l'estructura és que en els primers quartets li demanes que et faci l'amor a algú que ja no hi és a la teva vida, acaba amb l'últim tercet que podria haver estat d'una altra manera:
    "Avui que podria tancar la porta/ i evitar un altre allunyament,/ em manca el teu cos, la presència"

    No hi és s'ha acabat. És un lament a l'absència d'ell (d'un home o de l'amor, a hores d'ara, tant se val!)

    Des del punt de vista literari és un cant elegíac (un bell cant) a allò que ja no hi és.
    M'ha agradat, com tot el que escrius, però.

    Fins una altra!!

  • Ostres tu[Ofensiu]
    Biel Martí | 17-02-2005 | Valoració: 9

    Ostres tu, Llibre, ara no sé si és que t'he llegit poc o gens o molt o moltíssim, però aquest poema m'ha semblat brillant (que consti que la meva qualificació com a comentarista de poesia frega el límit 0). M'abstendré de comentaris tècnics perquè no en sé, però l'he trobat, com ja t'he dit (si és que em repeteixo més que un glop d'oli verge), brillant.

    Biel.

  • Camina... camina... no t'aturis![Ofensiu]
    George Brown | 03-02-2005

    Quant perdem algú, pel motiu que sigui, amb la certesa de no tornar-lo a veure mai més, no tornar a sentir-lo... se'ns enfonsa una mica el nostre món. I podem caure en la temptació de únicament deixa passar el temps tot esperant la mort... però NO! hem de viure!
    M'ha agradat molt el fet de demanar: ‘parla'm de tu'...saber que sents, que penses, coneixe't millor...
    Rebre ‘absència' i mancar ‘presència'... és pot dir més clarament que és troba a faltar a algú? i de forma més suau?
    Sublim!

    una abraçada,
    Jordi.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Llibre

160 Relats

1348 Comentaris

277342 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Hola a tothom!

Què faig? M'enrotllo i us explico coses o ho deixo córrer?

Millor ho deixo estar i us indico l'enllaç cap a la meva web, on també trobareu la meva adreça de correu electrònic: Sílvia Romero i Olea


Sílvia Romero