Pensava que series tu

Ha arribat un moment en que no sé què pensar de tu. Erets tu el meu millor amic, aquella persona en que em sentia prou còmode per compartir les meves pors, les meves alegries...per compartir-ho tot; però per alguna raó que no sé, tot això s'acabat i l'única cosa que em pots dir és que t'has perdut en el teu camí. Saps què en penso d'aixó? Que ets tu el que tens por, que alguna cosa t'ha passat pel cap i no tens la maduresa per afrontar-ho. No, és evident que no estic enamorada de tu i sé que tu tampoc de mi, i encara que tothom s'ho pensi, pensava que érem prou forts els dos per lluitar contra això, però ara veig que he estat una il•lusa pensant que la nostra amistat era de veritat. I saps què? En el fons estic contenta d'haver-te perdut, ara veig que no ets el que em pensava i que m'has tractat tan malament com has pogut; perquè no et retrec que ara mateix no puguem ser amics per certes circumstàncies, sinó que no sàpiga la raó per la que t'he perdut. I sí, ara estic aprenent a viure sense tu, a no tenir aquell recolzament que sempre havia tingut per afrontar els dies difícils, i encara que en el fons sàpiga que sempre et trobaré a faltar, quan estigui davant teu et diré que tot em va molt bé. I saps què em diuen? Que estigui tranquil•la que segur que tot això (que no sé què és) s'arreglarà i que tu, un dia et donaràs compte del que has perdut i saps què?... sé que és veritat, sé que un dia et despertaràs i em trobaràs a faltar, trobaràs a faltar aquella persona que sempre a qualsevol hora estava al teu costat i que mai et va fer cap lleig, però saps què antic amic meu? Aquesta persona que sempre havia estat al teu costat ha marxat i mai més la podràs tornar a tenir. Sí, hauries de començar a valorar les persones i a cuidar-les, perquè si continues així estic segura que acabaràs envoltat de gent, però no de persones. La veritat és que no et reconec, i no entenc res del que està passant, pensava que realment era important per a tu, però a veig que potser estava equivocada.