Pensaments desordenats d'un dia qualsevol

Em dic a mi mateixa que se m'ha de passar, que no puc continuar així perquè no es pot viure. "No hi pensis, no pensis en el que un dia va ser, o en el que un altre dia va poder ser, no li truquis, pensa en tota la gent nova que pots conèixer, que algun dia hi haurà algú altre tan especial,..." Però al cap d'unes hores no puc, necessito pensar-hi, parlar-hi, sento que és inútil voler fugir d'aquest sentiment que es nega a desaparèixer.

Un bon dia coneixes algú, va entrant a la teva vida imperceptiblement, i tu a la seva. Al cap d'un temps t'adones que no podries viure sense aquestes persones, que pràticament tot el que fas i el que penses les inclou a elles d'una manera o altra, que són part de tu mateixa. Ja ni recordes com era el teu món abans, què t'importava. No pots imaginar com seria la teva insignificant existència sense elles. Senzillament no seria.
Aleshores, si un dia s'espatlla, tot s'atura, res té cap sentit i no ho suportes, no acceptes que malgrat tu segueixes sentint el mateix, els qui són més importants per tu ja no et tenen en compte. Et sembla que, per anys que passin, tu seguiras amb la mateixa obsessió però sense poder recuperar-los mai del tot.
Amb uns mesos arribes a ser-ho gairebé tot per algú, tal com ell/a ho és per tu. Però després en tan sols uns instants et converteixes en poc més que un record, o un intent d'alguna cosa, de cop us separa un abisme insalvable perquè per l'altre ja no existeixes mentre per tu tot continua igual, i el dia a dia es torna horrible.

Com sobreviure? Com tornar a començar? Com i per què il·lusionar-se amb res de nou? Qui et diu que no tornarà a passar el mateix? Com tornar-te a sentir còmoda en la situació anterior? Com fer com si res no hagués passat? No es pot!

Per què no es pot acceptar que la situació canvia, encara que per tu no sigui així? Per què obsessionar-te constantment pensant que el millor ja ha passat i mai tornarà? Per què sempre som les mateixes persones les que intentem sense èxit una vegada i una altra arreglar les coses, fins arribar als límits de la dignitat perquè tot compta per recuperar allò que tant volem: aquells que al cap i a la fi normalment no ens ho valoren?

No saber per què tornes a insistir però no poder deixar d'intentar-ho.

Que difícil és estar sola quan has passat tota la vida així i després durant dos anys has sabut fins a quin punt n'és de diferent la vida estant ben acompanyada... Que difícil és estudiar quan només tens ganes de plorar, seguir actuant com la persona insensible i freda que aquí casa creuen que ets. Que trist és no poder confiar ni en la teva família sinó que ells et fan la vida encara més horrible. Que depriment és pensar que, amb la falsa il·lusió de "l'endemà serà millor", estas malgastant tot el temps i que l'endemà ja no te'n quedarà.