Després del 24/7/04

Avui penso que aquesta vegada sí, que he recuperat almenys la teva amistat i que amb això ja puc ser feliç, que tornem a tenir les nostres profundes converses que altres trobarien sense sentit, que seguim sent tant semblants i ens comprenem tant que podem endevinar i entendre el que pensa o sent l'altre només amb una paraula, amb un silenci, una mirada,... Ets la persona que més em coneix i jo qui més et coneix a tu, així m'ho confesses i jo me n'alegro infinitament. Fins i tot sembla que les coses tornen a ser com abans, fa més de dos anys, que m'estimes igual que jo a tu tot i estar amb algú altre. Ara la teva situació fa que ens veiem molt poc, però la trobada d'avui m'ha fet veure que això no importa, que seguim sent el més important l'un per l'altre, que tu ets el millor amic que puc tenir.

Demà crec tornar a la terra caient amb doble força de gravetat. Només et vaig poder veure una estona, l'única aquest mes, perquè la tenies lliure i ni la teva parella ni els teus amics de tota la vida l'hi tenien. Mai em preguntes com ho porto, no valores l'esforç que haig de fer des que vaig decidir recuperar-te com a amic i ho vaig aconseguir, no recordes el que a mi se'm va repetint cada nit, les dates més assenyalades, que tu vas fer que m'aprengués de memòria, del que hauria pogut ser una relació, del que va ser la millor que he tingut mai.

Passa el mes, i jo passo de plorar perquè no em fas cas a decidir que ja n'hi ha prou, que t'haig d'oblidar. Decidit: no t'escriuré més reclams d'atenció, no t'explicaré més com estic, intentaré no pensar més en el passat,... Vull i veig que puc centrar-me en altres coses, algun dia trobaré algú altre. Però llavors m'envies un missatge i torno a al·lucinar, encara més si allà hi diu que em trobes a faltar, i més si és amb tres signes d'admiració: "Sí, pensa en mi, l'importo!". I la resta del món desapareix. Penso que estava equivocada, que sóc massa egoïsta i poc comprensiva, que prou que fas tu d'aguantar les meves queixes,...
Et responc el missatge de mòbil amb un de doble o triplement llarg explicant-te el que em preocupa, interessant-me sobre el que recordo que et preocupava a tu l'últim cop, proposant la següent trobada i també algun comentari indirecte que et recordarà que encara sento el que tu ja no o potser sí.

Passen dos dies i no em respons, o ho fas amb un "Jo molt bé,...ja ens veurem o parlarem per internet algun dia". Torno cap a sota terra.
Però després d'un dia intens de fer com si no estigués destrossada perquè és el que toca per sobreviure, arriba la nit i et somio. Somio coses que ja han passat però el final és lleugerament diferent: et tinc a tu i passa el que només vam dir que podia passar però érem massa tímids com per començar. Tot és perfecte. Em desperto pensant en la mateixa obsessió que sembla que no s'acabarà.

Per què em tractes d'una manera que mai tindré clar que només som i serem amics? Realment voldria que ho fessis? Per què aquella tarda de juliol em vas dir que m'estimaves i ara no creus ni que t'agradin les noies?