Pel gust de fer-ho

Tinc ganes d'escriure pel gust de fer-ho. Per capbussar-me en paraules que potser mai dic i sempre penso. Que surti el que surti i valenta em torno, per fer lineal en lloc de vertical, el sentiment que us explico.
Si la nostra ànima parlés, tots tindríem problemes. Però ella és més astuta i sempre calla. La vergonya, qui sap si la fa més sabia.
Les tecles fan un só especial quan es marca la veritat en elles.
No hi ha màscares, ni temors, ni dobles intencions. Sols lletres.
Lletres que ballen un compàs que mai no cansa i em dibuixa papallones a la panxa, quan recordo imatges que creia oblidades però sempre marquen situacions perpètues dintre del que mai s'acaba.
I el meu cor viatja de pressa per intentar agafar el que sempre marxa i poder retenir instants que s'escolen per les meves mans com aigua.
Mai un sedàs de sentiments havia estat tant gran i tan petit alhora, doncs ja no puc explicar el que sento.
Marxaria lluny on no hi haguessin paraules, ni llocs coneguts, ni records amagats que sempre em paren trampes. I ho faria nua, amb esperit per crear, amb verges intencions per de nou començar: paraules, sentiments, angoixes i emocions que ningú conegués.
No seria per enlluernar ningú.
Sols seria pel gust de fer-ho.