Cercador
Peer Gynt
Un relat de: Fèlix- Compartir:
Comencem. Grieg, Peer Gynt. La flauta conduint amb el seu so d’ocell. En aquest cas, l’intèrpret és una noia. Porta un vestit negre per l’ocasió i es nota que s’ha arreglat. De moment tot sembla que va bé. Que bonica que és aquesta obra. El noi de les timbales se la mira. I amb quina mirada. Intensa, atractiva. Al noi, aquella flauta li encanta. La noia s’incomoda.
Ara se la mira una noia de les primeres files, aprofitant que en aquell moment té un pausa. Pateix per la noia de la flauta, però no sap ben bé perquè. Deu haver notat el balanceig massa ràpid gairebé imperceptible del vibrat que la flauta té. Nervis. Quina música tan bonica. El noi de la trompa tamborineja amb els dits del peu, potser una mica massa fort. Encara li queden deu compassos per entrar, i se li fan eterns. La noia de l’oboè se’l mira amb reprovació. El trompa ni s’immuta. Somriu.
Hi ha un altre noi que es mira la flautista amb clara avidesa. El noi del violí, el concertino. I amb moltes ganes se la mira, tantes que gairebé perd el tempo. La contrabaixista s’avorreix. Es recorda del dia anterior que va anar a veure una pel•lícula amb el noi que li agrada. Que bonic que va ser. Que bella que és aquesta obra.
La flauta, suposo que de tan admirada que està, vacil•la. Nervis. La noia s’equivoca i s’ensorra. Plora, s’agafa dels cabells i s’aferra ben fort a la flauta, com un nàufrag a un flotador salvavides. El violinista i el percussionista se l’ha miren i es miren entre ells sense entendre res. També ho fa la noia de les primeres files, que plora en silenci. L’orquestra cau. La noia s’aixeca i se’n va el més ràpid que pot. Els músics es queden astorats sense saber què fer ni què dir. La cara de pòquer del director fa por. Està enfadat, s’imagina la punta que en trauran les crítiques d’això. Tot per culpa d’aquella mossa.
La noia, dins del lavabo més allunyat de l’escenari, plora. Té por de la pressió escènica que sent a cada concert. També té por dels dos músics i de la intensitat dels sentiments que desprèn cada un. No sap com frenar-ho i alhora no vol frenar-ho. No sap què fer.
I comença el segon moviment. Tot sembla anar bé. La noia de la flauta somriu. Quina música tan bonica aquesta.
Ara se la mira una noia de les primeres files, aprofitant que en aquell moment té un pausa. Pateix per la noia de la flauta, però no sap ben bé perquè. Deu haver notat el balanceig massa ràpid gairebé imperceptible del vibrat que la flauta té. Nervis. Quina música tan bonica. El noi de la trompa tamborineja amb els dits del peu, potser una mica massa fort. Encara li queden deu compassos per entrar, i se li fan eterns. La noia de l’oboè se’l mira amb reprovació. El trompa ni s’immuta. Somriu.
Hi ha un altre noi que es mira la flautista amb clara avidesa. El noi del violí, el concertino. I amb moltes ganes se la mira, tantes que gairebé perd el tempo. La contrabaixista s’avorreix. Es recorda del dia anterior que va anar a veure una pel•lícula amb el noi que li agrada. Que bonic que va ser. Que bella que és aquesta obra.
La flauta, suposo que de tan admirada que està, vacil•la. Nervis. La noia s’equivoca i s’ensorra. Plora, s’agafa dels cabells i s’aferra ben fort a la flauta, com un nàufrag a un flotador salvavides. El violinista i el percussionista se l’ha miren i es miren entre ells sense entendre res. També ho fa la noia de les primeres files, que plora en silenci. L’orquestra cau. La noia s’aixeca i se’n va el més ràpid que pot. Els músics es queden astorats sense saber què fer ni què dir. La cara de pòquer del director fa por. Està enfadat, s’imagina la punta que en trauran les crítiques d’això. Tot per culpa d’aquella mossa.
La noia, dins del lavabo més allunyat de l’escenari, plora. Té por de la pressió escènica que sent a cada concert. També té por dels dos músics i de la intensitat dels sentiments que desprèn cada un. No sap com frenar-ho i alhora no vol frenar-ho. No sap què fer.
I comença el segon moviment. Tot sembla anar bé. La noia de la flauta somriu. Quina música tan bonica aquesta.