Cercador
Història d'una abella
Un relat de: Fèlix- Compartir:
Fa dos dies que sóc aquí. L’Abella diu que ella en porta tres i mig. Sé moure’m per casa. Trobo els llocs, encara que sé que aquí en diuen habitacions. Tot és del mateix color, o almenys això m’ha dit l’Abella. Diu que aquí dins tot és groc. Groc com el sol, encara que jo no sé què és el sol. Ella diu que és com una bola, també groga, que quan et toca et treu el fred. Tampoc sé què és el fred. Ho deixaré estar. Ja m’agrada el groc, a mi.
Sé que el Lloc Reina està tancat. Només hi va la gent que sap el que hi ha. Jo no sé el que hi ha i, per tant, no hi vaig. Però l’Abella m’ha dit que tots venim d’allà. Quan diu venim d’allà vol dir que abans d’allà no érem res i que després d’allà sí que som. No sé si s’ho inventa.
També sé que el meu cos hi tinc enganxat el color groc i el color negre. L’Abella m’ha dit que això és perquè estem fets de Casa i alhora estem fets de Lloc Reina. La Casa és groga com el sol i la Reina és negra.
L’Abella diu que no tot és groc. No me la crec. Li dic que no és veritat. Em diu que fora de Casa no hi ha groc. Ella m’ha dit que el sol és groc, per tant, m’està mentint. Deixo que em porti fora. Abans m’explica que fora trobaré flors. Diu que les flors són de molts colors diferents. Diu que les flors són com la vida i que la vida és com les flors. Això ho diu perquè ho ha sentit però no sé si ho entén. Jo no ho entenc. No sé què és la vida.
Sortim. No m’hi veig, vaja sí que m’hi veig. Veig el sol allà dalt de tot. És groc. Veig les flors. Són molt grans. No són grogues. Es mouen. Es mou. Només n’hi ha una. S’acosta a poc a poc. No m’agrada la flor i no vull que s’acosti més. No entenc el que m’ha dit l’Abella. I ara menys.
Recordo la Punxa, allò que té tothom, a Casa. Recordo que he sentit a dir que va molt bé. Quan no t’agraden les flors, el groc, el sol. Sempre pots punxar amb la Punxa. És el que faig.
Sé que el Lloc Reina està tancat. Només hi va la gent que sap el que hi ha. Jo no sé el que hi ha i, per tant, no hi vaig. Però l’Abella m’ha dit que tots venim d’allà. Quan diu venim d’allà vol dir que abans d’allà no érem res i que després d’allà sí que som. No sé si s’ho inventa.
També sé que el meu cos hi tinc enganxat el color groc i el color negre. L’Abella m’ha dit que això és perquè estem fets de Casa i alhora estem fets de Lloc Reina. La Casa és groga com el sol i la Reina és negra.
L’Abella diu que no tot és groc. No me la crec. Li dic que no és veritat. Em diu que fora de Casa no hi ha groc. Ella m’ha dit que el sol és groc, per tant, m’està mentint. Deixo que em porti fora. Abans m’explica que fora trobaré flors. Diu que les flors són de molts colors diferents. Diu que les flors són com la vida i que la vida és com les flors. Això ho diu perquè ho ha sentit però no sé si ho entén. Jo no ho entenc. No sé què és la vida.
Sortim. No m’hi veig, vaja sí que m’hi veig. Veig el sol allà dalt de tot. És groc. Veig les flors. Són molt grans. No són grogues. Es mouen. Es mou. Només n’hi ha una. S’acosta a poc a poc. No m’agrada la flor i no vull que s’acosti més. No entenc el que m’ha dit l’Abella. I ara menys.
Recordo la Punxa, allò que té tothom, a Casa. Recordo que he sentit a dir que va molt bé. Quan no t’agraden les flors, el groc, el sol. Sempre pots punxar amb la Punxa. És el que faig.