Pedra de lluna negra

PRIMER

Era de nit i en David feia estona que havia deixat el cotxe a la vorera de la carretera. No tenia ganes de recordar, ni de pensar. L'Eva l'havia enganyat masses cops, el seu cor s'havia trencat quan el va deixar pel Joan, i l'amor havia donat pas al més profund odi.
No se'n va adonar que s'havia fet fosc, no era sobre aquesta terra, tan sols volia oblidar. Va mirar cap el cel, la Lluna plena ho il·luminava tot i un núvol tímid li volia fer ombra sense aconseguir-ho. Per un moment es va quedar mirant la immensa bola blanca lluminosa. Fins i tot li va semblar que aquella cara li feia l'ullet. Al seu voltant tan sols els arbres deixaven anar una trista cançó quan el vent els acaronava amb força.
Va tornar a mirar la Lluna i va demanar tenir el poder suficient per poder-ho canviar tot. Llavors mirant el terra va pensar tot somrient: Imbècil!! Qui et farà cas?.
Va anar caminant cap el cotxe, quan de cop va sentir una sensació estranya, al seu voltant el arbres ja no cantaven aquella cançó, tot estava quiet, cap soroll, fins i tot la claror de la Lluna li va semblar que minvava i per això va mirar cap el cel. Era la Lluna! No podia ser! Del centre de la mateixa estava creixent una rodona negra, semblava com si la nit l'estigués engolint a poc a poc, fins que va ser tota fosca. No veia res i això el va fer aturar de cop, que era allò? Una frisança li va recorre el clatell i va sentir una pressió al pit, com si alguna cosa l'estigues asfixiant, mentre un punt de llum que sortia de la negra Lluna semblava trencar el cel dirigint-se cap a ell, tot cegant-lo.
Que l'hi havia passar? Estava cec? La nit era negre altre cop i se sobte com per art de màgia tot va canviar. Va sentir de nou el soroll del aire bellugant els arbres, la claror de la Lluna, tot tornava a ser com abans, que havia passat? Va mirar al seu voltant, no entenia res i llavors va ser quan ho va notar. Alguna cosa li pesava en el pit, va baixar la vista i amb la mà el va poder tocar: Era un penjoll i amb la claror de la Lluna va pogué distingir la seva forma de pedra plana i el seu color fosc casi podia assegurar que era negra. El seu tacte era fi i deixava anar una escalfor reconfortant. D'on havia sortit? Ell no havia vist a ningú, estaria somiant? El més segur és que dintre de poc es despertaria, va esperar uns minuts i no va passar res. Va anar caminant fins el cotxe i va tornar a casa, estava molt cansat, no va tenir temps ni de despullar-se i es va adormir amb una mà al pit agafant al penjoll.



SEGON


El despertador va sonar a les vuit com cada dia. En David el va parar com sempre, desprès de tres o quatre vegades, el va parar del tot, es va asseure al llit i va engegar la ràdio. Els ulls li pesaven, semblava que no havia descansat. Va ser llavors quan va recordar el que havia passar la nit abans i es va mirar el pit, on era el penjoll amb la pedra negra? Havia desaparegut! Va anar cap el lavabo a mirar-se el mirall. No tenia res, ni penjoll, ni pedra, res de res, hauria sigut un somni.
Sense saber del tot si havia sigut veritat o mentida, o si el somni era tan real com la mateixa realitat, se'n va anar cap a la Universitat. Va agafar el cotxe, encara mig atordit, va aparcar i es va dirigir a l'escala d'accés, a on la Eva estava parlant amb tota una colla de gent de la classe.
Semblava que passava alguna cosa, ja que cada cop s'hi afegia més gent i l'Eva estava plorant. Es va acostar i va demanar que passava. L'Eva amb llàgrimes als ulls, li va explicar que havien trobat al Joan mort degollat, clavat de mans i peus a una tanca de fusta a les afores de la ciutat. Qui podia haver fet una cosa tan horrible? Ella el va abraçar i una esgarrifança li va recorre l'esquena, encara l'estimava! Encara sentia amor per l'Eva.
Aquell dia no va haver-hi classes, els professors i bona part del alumnes van anar a casa del Joan per consolar a la seva família, en David també hi va anar i quan va passar el rebedor, la germana petita d'en Joan, la Sílvia que deuria tenir uns deu anys, el va senyalar i li va dir que ell era el culpable, però de què? Va penar en David. La mare abraçant a la seva filla va comentar que la Sílvia havia estat tota la nit plorant i cridant, dient que hi havia un dimoni que voltava a fora de la casa, va ser per això que al veure que en Joan no tornava, havien trucat a la policia, poc després van veure el cotxe d'en Joan i quan van seguir el rastre de sang el van trobat.
La Sílvia havia estat molestant a tothom, estava trasbalsada, volia trobar al culpable i la mare li va demanar disculpes.
En David va acompanyar a l'Eva a casa, ja era de nit, ella el va abraçar donant-li les gràcies per la seva companyia i va entrar a casa.
En el camí de tornada David no parava de pensar en ella, el seu amor havia tornat a néixer, encara que en aquelles circumstancies no es podia dir que ella el correspongués. Va arribar a casa i no va menjar res. Encara estava cansat, fins hi tot la seva mare li va dir que feia mala cara i que es prengués alguna cosa, però ell va dir que no volia res i se'n va anar a dormir.
Faltava poc per les dotze de la nit, i pensava en la germana d'en Joan, la Sílvia, qui era ella per dir que ell era culpable de res, i menys de la mort del seu germà.
Petita bruixa…



TERCER

Aquella nit en David va tenir un somni molt estrany, va sentir un ofec, com si estigués enterrat, no es podia moure, va començar a notar que el cos se li transformava i una força descomunal s'apoderava d'ell. Va empènyer la terra que estava damunt seu i va sortir. Estava en el cementiri i la Lluna plena ho il·luminava tot, la va mirar i el seu cos va començar a enlairar-se, semblava que podia volar, tot ell era negre com la nit i al mateix temps transparent. Podia fer tot allò que desitgés, arribar fins a la Lluna si s'ho proposava o endinsar-se en les profunditats de l'oceà sense cap límit.
I va ser en un instant quan va passar pel costat de la casa d'en Joan i per la finestra va veure a la seva germana Sílvia, dormida. Desprès tot va ser borrós, tan sols va sentir els crits de la Sílvia i es va veure volant per sobre el riu, portava alguna cosa a les mans o més aviat eren garres, era la Sílvia! Estava plena de sang i tenia els ulls tancats. Va notar com gaudia al deixar-la anar perquè caigués com una nina espatllada, però mentre queia la Sílvia va obrir els ulls i va llençar un crit esgarrifós i en David es va despertar d'un salt.
El pit li feia mal i al tocar-se'l va notar un relleu, tornava a ser la pedra negra?, va encendre la llum de la tauleta de nit, es va mirar, però no era la pedra sinó que l'hi havia sortit un relleu en el pit, semblava un bony, però ell sabia que era la forma d'aquella pedra. La pell se li anava tornant negra, semblava que del relleu sortissin arrels negres que s'anaven escampant per tot el pit fins a donar-li la volta cap a la esquena, es va aixecar i se'n va anar cap el lavabo per mirar-se al mirall, però el terror el va fer retrocedir. Volia cridar però de la seva boca no va sortir cap mot, en que s'havia transformat?
Llavors es va adonar en què s'havia transformat, el seu aspecte era d'un dimoni, un d'aquells dimonis que havia somiat de petit i que li feien tanta por. De sobte va sentir que la seva mare pujava per l'escala i entrava a la seva habitació, seria la seva mort, l'hauria de matar, ningú podia saber el seu secret. Quan la seva mare va entrar al bany, quina va ser la seva sorpresa, no es va immutar, li parlava com sempre i ell de reüll es mirava al mirall veient aquell espectre reflectit en ell. Es va mirar les mans, no eren altre cosa que les mans de sempre i no les esgarrifoses garres, acabades amb ungles plenes de sang que estava veient a traves del mirall.
La seva mare li va dir que s'afanyes, que era molt tard i no arribaria a la Universitat a temps. Però qui anava a la Universitat d'aquella manera, i si algú el veia tal com era? Es va calmar, sabia que no el veurien, es va vestir i al baixar l'escala es va poder veure en el mirall del rebedor. La seva figura era impressionant, semblava treta d'un llibre que havia vist feia poc, a on Gustavo Doré havia plasmat en els seus dibuixos la imatge del mal.
Per una banda no creia que fos veritat tot això que li estava passant, però dins seu sabia que era real i que la Lluna negra l'havia embruixat. A la nit tornaria al bosc, qui sap si trobaria la resposta.
Va esmorzar i quan anava a sortir de casa, va sonar el telèfon…
Que dius mare? Que la Sílvia ha desaparegut?
Si fill, han trobat el seu llit com si hagués passat una fera, tot estripat, ple de sang i la Sílvia no hi era. M'han dit que no entenien com podia haver entrat cap animal a la casa, ja que totes les portes i finestres estaven tancades.
La cara del David es va tornar blanca com la neu, tot el que havia somiat era veritat, era un assassí, allò que veia en el mirall era la seva ànima, no tardaria gaire també a transformar-se el seu cos i llavors no hi hauria solució, però que podia fer?
Sabia a on era la Sílvia, perquè se'n recordava del lloc on l'havia deixat caure, era a prop del riu, hi havien molts matolls. Era a uns cinc quilometres del poble i segur que no la trobarien a menys que hi anessin amb gossos, i tot i així tardarien hores. Per altre banda ell no tenia de que preocupar-se, qui el relacionaria amb aquella mort… Els seus pensaments anaven canviant, ja no tenia por pel que li estava passant, de mica en mica s'anava trobant més bé, més poderós, qui el podria aturar? Podia fer allò que volgués, era un dimoni.
La seva cara va canviar, fins i tot la seva mare li va notar, ja que va passar de tenir un aspecte destrossat per la culpa, a dibuixar un somriure.
Que et passa fill?
Tot anirà bé mare, tot anirà bé - Va dir mentre sortia de la casa deixant a la seva mare cridant el seu nom…



QUART

Ara tan sols pensava en una persona, en l'Eva. Feia tant temps que l'estimava, que els seu nou poder li donava forces per tornar a començar aquella re
lació. El seu pas cada cop era més ràpid, mentre s'acostava a la seva casa, ara no els podia separar res, tenia la força necessària per aconseguir el seu amor i sinó l'aconseguiria a qualsevol preu. Al donar la volta a la cantonada ja veuria la seva casa.
La sorpresa va ser enorme quan va veure l'ambulància i la policia davant de la seva porta, que hauria passat? No se'n recordava de que li hagués fet cap mal, no a ella, el seu amor.
Es va acostar el més ràpid que va poder, el policia no el deixava passar, li va dir que era amic de la família, però ni així va aconseguir el seu propòsit, llavors va veure que treien un cos tapat en una llitera, li va preguntar al policia que havia passat, ell li va contestar que l'Eva s'havia suïcidat, ja que no havia pogut aguantar el dolor per la mort d'en Joan.
En David va quedar com mort, ara ja no sentia res, tenia el poder necessari per aconseguir el seu amor i ella s'havia suïcidat. Una flamarada d'odi va créixer del fons de la seva ànima, per un moment va sentir que podia acabar amb la insignificant vida de tota aquella estúpida gent que no feia res més que mirar i fer comentaris ridículs. Va començar a corre i corre, fins que va arribar al bosc i va caure esgotat.
Que podia fer? La seva vida ja no tenia sentit, va pensar en la mort, però els seus pensaments van tornar a canviar a poc a poc, tenia poder, notava que el tenia, i perquè no, va pensar ell, qui ho podia impedir…




CINQUÈ

La nit era fosca, a la funerària tan sols hi havia una petita llum a cada passadís. Les cambres que durant el dia havien estat plenes de gent, plorant, gemegant, donant el pesem amb hipocresia, ara estaven soles a les fosques, en silenci, tan sols una ombra estava a punt de trobar el que havia vingut a buscar.
En David havia traspassat la paret sense cap esforç i al passar pel costat del mirall de recepció, es va pogué veure en tota la seva majestat, es va mirar els braços en la petita llum del passadís i la transformació ja havia sigut complerta, ja era un dimoni.
Va baixar per les escales que donaven a on guardaven els morts i no va necessitar mirar, ni buscar, sabia a on era. Va obrir la porta, la va veure, semblava que estigués dormida. La va agafar i llavors va notar que estava freda com el gel, la mort era amb ella, però ell tenia el poder i res no l'aturaria.
Va anar cap a la sortida, però un guarda de seguretat el va descobrir. Pobre il·lús, que volia fer amb una pistola, matar-lo? Quan en David el va mirar, el guarda va caure estès a terra amb els ulls sortits, amb les mans s'agafava el coll, no podia respirar i encara va pogué veure abans de morir, al David o en el que s'havia transformat, sortir per la porta que el duia al exterior portant als seus braços el cos de l'Eva.
Va començar a volar, es va dirigir cap el bosc a on per primera vegada va rebre la pedra de Lluna negra. Quan va posar les seves urpes a terra, el bosc va quedar en silenci, no se sentien els ocells, ni el vent gosava moure cap fulla dels arbres.
Va deixar el cos de l'Eva al terra, amb les mans creuades al pit. La Lluna plena il·luminava tot el bosc dibuixant a terra la tremenda figura en que s'havia transformat en David. Ell va mirar cap el cel i va cridar. Del seu interior va sorgir un horrible soroll que ni el més terrible del animals hauria suportat sense fugir.
La pedra que tenia en el pit va començar a il·luminar-se, semblava que feia pampallugues al ritme del cor d'en David. Un llum de sobte va sortir d'ella i va senyalar cap a la Lluna, que poc a poc es va anar tornant negra. La llum va semblar reflectir-se en la mateixa Lluna i rebotant es va dirigir al cos de l'Eva, omplint-la amb un resplendor intens. Les faccions d'ella anaven canviant, el que era llum es tornava en foscor, les mans es tornaven garres, fins arribar a la total transformació.
Envoltada d'una foscor més negre que la nit, va obrir els ulls, un ulls vermells com la sang i lluents com brillants. Va mirar al David i es va aixecar. Ara estaven davant per davant, el David va acostar els seus llavis als de l'Eva i es van abraçar.
Va ser llavors quan els seus cossos es van anar enfonsant en la terra a poc a poc sense que s'immutessin, fins que desaparegueren. Les seves figures van quedar reflectides en la Lluna tan sols un moment, desprès només se sentia el cant dels ocells i el vent que feia moure les fulles dels arbres, tot explicant aquesta historia.


FINAL II

Quan va posar les seves urpes a terra, el bosc va quedar en silenci, no se sentien els ocells, ni el vent gosava moure cap fulla dels arbres.
Va deixar el cos de l'Eva al terra, amb les mans creuades al pit. La Lluna plena il·luminava tot el bosc dibuixant a terra la tremenda figura en que s'havia transformat en David. Ell va mirar cap el cel i va cridar. Del seu interior va sorgir un horrible soroll que ni el més terrible del animals hauria suportat sense fugir.
La pedra que tenia en el pit va començar a il·luminar-se, semblava que feia pampallugues al ritme del cor d'en David. Un llum de sobte va sortir d'ella i va senyalar cap a la Lluna, que poc a poc es va anar tornant negra. La llum va semblar reflectir-se en la mateixa Lluna i rebotant es va dirigir al cos de l'Eva, omplint-la amb un resplendor intens.
Ell sabia que al suïcidar-se l'Eva s'havia comdemnat, la seva ànima es trobava a les portes del infern, i ell la reclamava perquè volia que sigues seva per tota l'eternitat.
El terra es va obrir, una lluentor roja com la sang va il·luminar el bosc, l'ànima fosca de l'Eva va quedar suspesa a l'aire, encara tenia la forma humana. La seva cara reflectia el terror, quan la terra es va tancat sota d'ella. En David la va contemplar uns moments ja que sols tenia que fer entrar l'ànima al seu cos i transformar-la en dimoni perquè sigues seva per sempre més. Va ser llavors quan va veure que dels ulls de l'Eva rodolaven dues llàgrimes lluents com estels i l'amor que quedava dintre seu, va fer que per última vegada tingues pietat. La va mirar i dels seus ulls van sorgir uns raigs de llum que van envoltar aquella ànima transformant tota la seva foscor en claror que va fer que ell es tapes la cara.
No la podia mirar, ja que li havia donat tot el que li quedava encara de bondat i l'ànima resplendent s'enlairava cap el cel que es va obrir deixant-la passar mentre ell se'l mirava amb ells de tristesa.
El bosc va quedar altre cop en silenci, en David va aixecar els braços senyalant cap a la Lluna i mentre la terra s'obria i s'endinsava dins les tenebres, va pogué mirar el cos sense vida del seu amor que tenia un somriure a la cara.





FINAL III

El bosc va quedar altre cop en silenci, en David va aixecar els braços senyalant cap a la lluna, la terra es va obrir i mentre s'endinsava dins les tenebres va pogué mirar el cos sense vida del seu amor que tenia un somriure a la cara.
Va ser llavors quan el cel es va obrir i un raig de llum el va cegar, la seva ànima es va separar del seu cos de dimoni i va anar perdent la seva negror fins arribar a ser lluent i pura, mentre el seu cos anava canviant a una forma humana.
Va mirar al cel, la seva estimada l'estava esperant, aquell últim gest de bondat l'havia salvat, va entrar en la claror, mentre veia com en el bosc quedaven a terra els seus dos cossos agafats de la mà.



FI