PAY PER LIFE [ PAGAR PER VIURE (PER PODER CONTINUAR VIUS) ]

Llegia en el el doc. adjunt de l'e.mail en el que el meu bon amic Harald Admunsen, membre de la Societat Noruego-Catalana, em desitjava bones festes, un informe de l'Institut Nobel per la Pau, on apareix Catalunya, entre els primers col·lectius i/o minories ètniques/lingüístiques que des d'antic estan pagant DIRECTAMENT als seus ESTATS PRESÓ, per evitar el seu anihilament.

Europa, bàsicament França, manté encara - tot i la política ferotge d'unificació - algunes minories notables, entre les més combatives potser tothom recorda als corsos, menys els catalans del sud, i menys encara la bona gent del Llenguadoc. Alemanya, en bona part gràcies al nazisme, s'havia desfet de les seves minories, i la resta d'estats portaven el tema amb desigual tacte, malament els italians i els mediterranis en general, regular tot i la extrema complexitat del tema, els estats centro-europeus ,i de forma correcta els estats del nord. Amb tot, uns i altres, mantenien vers les minories un tracte discriminatori, i per descomptat amb diferent exigència el pagament de quotes per poder continuar vius.

En el ranking ,les minories de l'antiga Unió Soviètica, es situaven a un semblant nivell als Kurds, Palestins i els aborígens dels països americans; uns i altres patien o havien patit regularment esclats de violència quina conseqüències, sempre, sempre, quedaven sense sanció per als Estats-Presó.

Catalunya estava en un segon nivell pel que feia a la violència, però en la qüestió econòmica formava part de categoria especial.

L'Informe entrava a valorar, fins i tot, quin era el comportament de les diferents formes polítiques en relació a aquest tema, i no sorprenia gens constatar que el socialisme [en les seves diferents accepcions] acostuma a ser una doctrina centralista i bàsicament cruel amb les minories, els exemples - si calen - els podeu trobar a les hemeroteques. Altrament els conservadors [també en les seves accepcions pròpies], tot i mantenir el sistema centralista i profundament antidemocràtic, feien més èmfasi en el tema de la recaptació econòmica, que en la limitació de les llibertats polítiques. Uns i altres s'ha d'entendre però, que deixaven un espai de joc, petit, incòmode i sovint inadequat; també la "tolerància zero" vers les minories era comú a ambdós sistemes de govern.

Val a dir, que la tendència segons l'informe, lluny de corregir aquests excessos tendia a augmentar-los, tota vegada que l'anomenat estat del benestar - el seu cos econòmic - és traslladava "in totum" a les minories; l'exemple català era d'obligada referència, autopistes de peatge en el seu territori, però solidaritat [obligada] per satisfer els costos de les que gaudien - gratuïtament - els espanyols; un sistema ferroviari hereu del feixisme, alhora que novament els calia ser solidaris, en el finançament de trens d'alta velocitat per a la resta d'Espanya, la cita era llarga i recollia de forma documentada l'extrema crueltat d'uns i altres governs amb Catalunya al llarg dels segles, justament des del 1.714 , en que Anglaterra havia traït la confiança - immerescuda - que li havien fet els catalans. Es deixava constància d'un sentiment de vergonya històrica, en alguns anglesos, en els que alhora que una elevada formació, existia encara una mínima consciència moral.

Els intents de sumar esforços entre totes les minories, havien estat sempre torpedinats, tant des de les Nacions Unides, com des dels Organismes Internacionals més diversos, els botxins més enllà dels discursos, tenien la intenció de mantenir - en el millor dels casos - aquest sistema pervers.

L'informe recollia com a causa directa del manteniment d'aquest estat d'injustícia, el fet dissortadament molt comú, de trobar entre els més acarnissats i ferotges defensors del sistema, a persones nascudes i criades en el si dels col·lectius i/o minories ètniques i/o lingüístiques, també en aquest punt la remissió a les hemeroteques és obligada, oi ?

L'Institut Nobel per la Pau, acabava fent una crida a la dignitat humana, a la realització de la igualtat davant la llei, i a l'aplicació - efectiva - dels drets humans; la meva percepció com a lector vers l'eficàcia d'aquesta crida era del tot negativa, però entenia i entenc que cal renovar-la any rera any, amb l'esperança d'arribar algun dia a l'autèntica igualtat de totes les persones que habitem el planeta terra.

(C) Antonio Mora Vergés