Cercador
Patiment i glòria
Un relat de: Pepin- Compartir:
No sé perquè ens agrada patir. L’any que ve, si no estem entrenats, no ens apuntem al Raid de Sant Quirze. Tan fàcil com això.
Aquest any ens hem lluït. No només hem entrenat ben poc, sinó que a més a més ens hem saltat totes les recomanacions dels experts. Ja som Master-40 i semblem uns juniors...
Primer de tot, vam trigar a inscriure’ns, o sigui que sortirem dels últims i ens tocarà córrer quan faci més calor. Per variar, i aquest error el fem cada any, no hem escalfat ni dos minuts. A la sortida hi ha molt ambient: altres participants, controls,... tot de gent que només veus gairebé un cop l’any. I clar, és molt temptador quedar-te xerrant, animant als que van sortint, o fins i tot mirar el paisatge, abans que començar a córrer per pujar de pulsacions...Total, quan comenci la cursa ja em pujaran i, fins i tot, així estalvio energies.
Ens hem llençat a l’aigua com si fóssim la Mireia Belmonte. Llàstima que, si fins i tot ens costa nedar recte a la piscina, amb la línia pintada a terra, imagineu-vos a l’embassament. Jo crec que si el recorregut són uns dos-cents metres en devem fer uns tres-cents. Però com som competitius, especialment entre nosaltres, ho donem tot. Sortim de l’aigua totalment passats de pulsacions. Si portés un rellotge d’aquests que t’ho mesura tot jo crec que em donaria un període de recuperació de dues o tres setmanes.
Però bé, només hem fet la primera prova. Ara ens toca la bici. Tinc esperances que a la primera baixada les pulsacions baixin una mica, ja que no anem molt forts, però això de portar un dorsal fa que se m’acceleri el pols encara més. Per cert, deixant de banda el tema cardíac, me’n penedeixo de no haver inflat les rodes...quin desastre, les porto ben toves. Tota l’estona que hem estat al Parc de l’Aigua fent-la petar...
Arribem a la primera pujada. La respiració tampoc baixa de ritme. I les rampes són més dures que les del Tourmalet. Aquests organitzadors són amics meus, però en aquests moments penso que eren amics meus...A qui se li acut posar una rampa com aquesta a una cursa, gairebé calen grampons i piolet!
En silenci, parlar suposaria perdre energies, anem avançant els quilòmetres de pujada. Només desitgem arribar a la baixada. Espera! Un moment de descans. Hem de memoritzar uns animals. Ara bé, sense oxigen al cervell em costa fins i tot recordar el meu nom. Però així respirem una mica. Seguim pujant. Utilitzo una tècnica que crec que no serveix de res, que és la de pedalar amb els ulls tancats però és com si m’ajudés a estalviar energies. Per fi, comença la baixada, tot i que hi ha un parell de rampes de pujada que no me les esperava.
Arribem al punt de transició. Un dels millors moments, sempre hi ha algú que t’anima. Però ens han posat una esgotadora prova de saltar dins d’un sac en parelles. Definitivament, els organitzadors EREN els meus amics. Comencem a córrer desfets, no podem ni llegir el mapa que ens han donat, però com és la part que fem davant de públic ens fem els xulos i sortim a tot gas fins que no ens vegin. Allà ens trobem una altra parella que també s’han fet els xulos i estan agafant aire...després de respirar una mica ens posem a caminar-córrer a buscar les fites.
Aquesta part té molt encant. Et trobes a una zona de bosc a una pila de participants, corrent en tots sentits i direccions, preguntant per la fita número quatre, tothom sense forces. Aleshores arriba una parella en plena forma, que saben d’orientació, i tots els que ens estem arrossegant els intentem seguir però semblem els zombies perseguint al Superman, no els aguantem ni vint metres.
Quan ja hem marcat totes les fites ens trobem el tir amb arc. Suposo que fer de control al tir amb arc deu ser algun càstig per a la gent que ha fet alguna cosa dolenta al poble l’últim any. Perquè els participants, sense forces i amb una arma a les mans, són un perill, no saben on apunten, no aguanten bé l’arc...jo no faria mai de control al tir!
I ara sí que ja ho tenim, només queden les canoes...però cada any cometo el mateix error. Em penso que és un passeig i és duríssim! No hi ha manera de fer-la anar recta. Ens fotem dins de tots els canyissars, pega el sol que sembla el Sahara, és el gran parany del Raid, on jo crec que es guanya i es perd més temps. Però, finalment, arribem!! Entre aplaudiments passem per sota l’arc de meta, quin gran moment. I com que és una crono sempre pots aixecar els braços pensant que has guanyat.
I només de recordar aquest moment, ja estic pensant a inscriure’m l’any que ve. La preparació...no sé, encara falta molt i no vull córrer el risc de lesionar-me. Estalviarem forces fins el mes de juny.
Aquest any ens hem lluït. No només hem entrenat ben poc, sinó que a més a més ens hem saltat totes les recomanacions dels experts. Ja som Master-40 i semblem uns juniors...
Primer de tot, vam trigar a inscriure’ns, o sigui que sortirem dels últims i ens tocarà córrer quan faci més calor. Per variar, i aquest error el fem cada any, no hem escalfat ni dos minuts. A la sortida hi ha molt ambient: altres participants, controls,... tot de gent que només veus gairebé un cop l’any. I clar, és molt temptador quedar-te xerrant, animant als que van sortint, o fins i tot mirar el paisatge, abans que començar a córrer per pujar de pulsacions...Total, quan comenci la cursa ja em pujaran i, fins i tot, així estalvio energies.
Ens hem llençat a l’aigua com si fóssim la Mireia Belmonte. Llàstima que, si fins i tot ens costa nedar recte a la piscina, amb la línia pintada a terra, imagineu-vos a l’embassament. Jo crec que si el recorregut són uns dos-cents metres en devem fer uns tres-cents. Però com som competitius, especialment entre nosaltres, ho donem tot. Sortim de l’aigua totalment passats de pulsacions. Si portés un rellotge d’aquests que t’ho mesura tot jo crec que em donaria un període de recuperació de dues o tres setmanes.
Però bé, només hem fet la primera prova. Ara ens toca la bici. Tinc esperances que a la primera baixada les pulsacions baixin una mica, ja que no anem molt forts, però això de portar un dorsal fa que se m’acceleri el pols encara més. Per cert, deixant de banda el tema cardíac, me’n penedeixo de no haver inflat les rodes...quin desastre, les porto ben toves. Tota l’estona que hem estat al Parc de l’Aigua fent-la petar...
Arribem a la primera pujada. La respiració tampoc baixa de ritme. I les rampes són més dures que les del Tourmalet. Aquests organitzadors són amics meus, però en aquests moments penso que eren amics meus...A qui se li acut posar una rampa com aquesta a una cursa, gairebé calen grampons i piolet!
En silenci, parlar suposaria perdre energies, anem avançant els quilòmetres de pujada. Només desitgem arribar a la baixada. Espera! Un moment de descans. Hem de memoritzar uns animals. Ara bé, sense oxigen al cervell em costa fins i tot recordar el meu nom. Però així respirem una mica. Seguim pujant. Utilitzo una tècnica que crec que no serveix de res, que és la de pedalar amb els ulls tancats però és com si m’ajudés a estalviar energies. Per fi, comença la baixada, tot i que hi ha un parell de rampes de pujada que no me les esperava.
Arribem al punt de transició. Un dels millors moments, sempre hi ha algú que t’anima. Però ens han posat una esgotadora prova de saltar dins d’un sac en parelles. Definitivament, els organitzadors EREN els meus amics. Comencem a córrer desfets, no podem ni llegir el mapa que ens han donat, però com és la part que fem davant de públic ens fem els xulos i sortim a tot gas fins que no ens vegin. Allà ens trobem una altra parella que també s’han fet els xulos i estan agafant aire...després de respirar una mica ens posem a caminar-córrer a buscar les fites.
Aquesta part té molt encant. Et trobes a una zona de bosc a una pila de participants, corrent en tots sentits i direccions, preguntant per la fita número quatre, tothom sense forces. Aleshores arriba una parella en plena forma, que saben d’orientació, i tots els que ens estem arrossegant els intentem seguir però semblem els zombies perseguint al Superman, no els aguantem ni vint metres.
Quan ja hem marcat totes les fites ens trobem el tir amb arc. Suposo que fer de control al tir amb arc deu ser algun càstig per a la gent que ha fet alguna cosa dolenta al poble l’últim any. Perquè els participants, sense forces i amb una arma a les mans, són un perill, no saben on apunten, no aguanten bé l’arc...jo no faria mai de control al tir!
I ara sí que ja ho tenim, només queden les canoes...però cada any cometo el mateix error. Em penso que és un passeig i és duríssim! No hi ha manera de fer-la anar recta. Ens fotem dins de tots els canyissars, pega el sol que sembla el Sahara, és el gran parany del Raid, on jo crec que es guanya i es perd més temps. Però, finalment, arribem!! Entre aplaudiments passem per sota l’arc de meta, quin gran moment. I com que és una crono sempre pots aixecar els braços pensant que has guanyat.
I només de recordar aquest moment, ja estic pensant a inscriure’m l’any que ve. La preparació...no sé, encara falta molt i no vull córrer el risc de lesionar-me. Estalviarem forces fins el mes de juny.