La noia del bus

Us he de dir que a aquestes alçades ja començo a dubtar. Fa unes hores estava convençut que el Miquel tornaria a fracassar.
M'explico: pujàvem el Miquel i jo al metro a Paral·lel, cap a la universitat. I un cop som a dins em diu: "És ella" i m'assenyala una noia que acabava de baixar per l'altra porta. Jo, mentre mirava una altra noia que acabava de pujar al vagó li he dit: "Qui és, una tia de la uni?, no la conec, està prou bona, no?" La mirada d'en Miquel ja m'ha fet veure que la meva expressió no havia estat la més adient.
"Prou bona?, no t'has fixat bé, és preciosa, sempre ho ha estat"
- Caram nano, ho sento- L'he ofès. "No sabia que la coneguessis, sou amics de fa temps?" He dit amb cautela.
- Si, fa molt. No és que siguem amics, però fa molt que ens vèiem
- Us vèieu? - Això podia tenir suc. - Què vol dir que us vèieu, la coneixes o no?
- Bé, de petits coincidíem cada dia al bus anant a l'escola...
- No m'havies dit que anéssiu a la mateixa escola.
- No, ben bé. Anàvem al mateix bus.
Aquí ja he vist que la diversió estava garantida.
- Anàveu al mateix bus? Quina història! A quina edat era això, cinc anys?
- No te'n fotis, m'agradava.
- A veure, a veure, no et posis tan seriós però explica't més clarament. M'estàs dient que aquesta noia no era amiga teva ni companya sinó que només coincidíeu al bus?
- Sí, però ens vèiem cada dia, durant anys
- Però...parlàveu? Vau quedar després?
- No, va ser a primària, fins els deu anys, que vaig canviar d'escola
- O sigui, aquesta noia no la veies des de fa deu anys, no havíeu parlat i en veure-la ara t'has quedat totalment bocabadat? Jo diria que encara t'agrada
- Doncs sí.
- I?
- I?
- Cony, no faràs res?
- Què vols que faci? Anem en sentits contraris...
- Xaval...ara o mai, has de bellugar-te!! Te'n penediràs tota la teva vida! Potser m'he passat una mica, però l'he vist tan aturat i he vist possibilitats de passar una bona estona que no m'he pogut contenir, i el Miquel m'ha mirat a la cara i m'ha dit convençut:"Avui la trobem i parlo amb ella". I jo li he dit "Si parles amb ella soc el Messi". I ell, tot xulo, em diu: " I si li faig un petó?" "Sóc el Maradona..."
I aquí ha començat la persecució. Hem suposat que ella baixava de la verda per agafar la lila, ja que quan es veien era al 55, o sigui que vivia cap a Plaça Tetuán. Aleshores la millor combinació era baixar-nos a Plaça Espanya, agafar la vermella fins a Arc de Triomf i després fins a Tetuán.
Al metro m'ha estat explicant la història i cada cop m'ha semblat més increïble. De fet, si arribàvem a veure-la em pregunto que li diria el Miquel, que mai ha estat gaire llençat. Però bé, ara ja no ho podíem deixar a mitges.
Així doncs, com que no em podia explicar molt més, hem anat refent el pla per trobar-la a Tetuán. Ella tenia millor connexió, o sigui que d'Arc de Triomf fins a Tetuán, ens havíem de bellugar ràpid. La única opció potser seria agafar el Bicing i pregar. Però hem vist que era impossible, ja que ella tenia sis parades i nosaltres dues, més sis de la vermella més córrer una estona. La única opció era agafar Bicing des de P. Espanya i pedalar fins Tetuán.
Hem baixat del Metro corrent, i ens hem posat a pedalar. Semblàvem dos ciclistes. Em costava seguir-lo fins que a Balmes ell ha pogut creuar i jo no. Allà he parat, no tenia sentit seguir.
M'he contingut i m'he esperat a trucar-lo, però no m'ha contestat. Li he deixat un missatge, un SMS...haurà triomfat? O estarà enfonsat?...
Espereu, que he rebut un missatge: "Diego Armando, q bueno q viniste!"