Marató. La crònica.

El dia de la cursa tampoc he pogut evitar fer el ronso al llit, com cada dia. Sóc conscient que he d’esmorzar un parell d’hores abans de posar-me a córrer, però he utilitzat el “Snooze” del despertador un parell de cops. Al cap i a la fi, també és important anar descansat.

Després d’esmorzar i fer unes coses molt importants que no cal explicar, arriba el Dani a casa. Com que visc prop del punt de sortida he convidat a una pila de gent que corre la Marató a que vinguin a casa per deixar les coses i després fer un aperitiu. El poc èxit de la convocatòria (només va venir el Dani), no és atribuïble a la manca d’entrenament, al contrari del que us explicaré més endavant.

Tant el Dani com jo estem ben nerviosos. És la nostra primera marató i tenim dubtes sobre la roba, el menjar que hem de portar i a més a més el temps que se’ns tira a sobre. El gran dilema é prendre o no una píndola que l’organització ha inclòs a la bossa de regals. Tots els corredors sabem que mai, abans de cap cursa, has de provar res de nou. Ni de menjar, ni de roba, ni encara menys píndoles amb un prospecte incomprensible que d’altra banda només diu que va bé per fer esport. La vam batejar com la píndola de l’Eva Braun, ja que prendre-la semblava ben bé com cometre un suïcidi, però entre els nervis i la conya hem decidit empassar-la, mai se sap, qualsevol ajuda pot ser necessària.

Sortim de casa i anem cap a la sortida trotant lleugerament, amb el doble objectiu d’escalfar i alhora gastar el mínim d’energies i no acumular impactes als genolls, el meu gran temor. La distància més llarga que he corregut és una mitja marató i totes les que he fet les he acabat amb dolors considerables als genolls. Durant tot el període d’entrenament he fet ric als fabricant de paracetamol, Ibuprofè, gels relaxants i altres productes d’aquesta mena. Però, aquesta part correspon a la fase d’entrenament i avui vull escriure sobre la cursa.

A les fonts de Montjuïc hi ha una gentada increïble. Gent de tot el món: nord-americans, japos, sud-africans, de tots els països d’Europa, locals...Només veure aquell ambient ja motiva. A les vuit la temperatura és fresca, però després, durant la cursa la majoria volem córrer amb pantalons i màniga curta. Per afrontar la temperatura fresca que fa a les vuit i després no tenir calor durant la cursa hi ha principalment tres estratègies.

Estratègia número 1: “A pèl”. No cal explicar-la massa. Es pot fer a una ciutat com Barcelona on les temperatures normalment són suaus i tot i així provoca una mena de tremolor que no saps si és deguda al fred, o a l’acolloniment davant pel que t’espera.

Estratègia número 2: “Jersei vell”. Molta gent es posa damunt la roba de córrer el clàssic jersei de rombes que ja no t’atreveixes a posar-te, o un jersei que vas comprar a un col•lega per a que es pagués el viatge final de carrera, i minuts abans de córrer se’l treuen i el llencen. Aquest llançament normalment es produeix quan ja està tothom situat darrera la línia de sortida i, he de dir, és un ritus que li dóna màgia al moment de la sortida. De sobte, comencen a volar jerseis cap al lateral de la línia de sortida. Suposo que la gent que està al lateral que rep la pluja de jerseis dels anys vuitanta no deu considerar el moment tan especial.

Estratègia número 3: “Astronauta”. Algunes persones que treballen en entorns on no es poden desprendre partícules, per exemple cabines de pintura, utilitzen cada dia una granota “de usar y tirar” que cobreix fins i tot el cap. Els caps de taller que els dies abans detectin que els hi falta alguna granota, poden anar imaginant que un dels seus empleats és dels friquis que corre una marató i a més a més té els collons de passejar-se abans de la sortida amb una granota estil astronauta.

Bé, doncs envoltats de tota aquesta fauna, ens trobem amb un cosí de Núria, la dona del Dani, amb el qual havíem quedat per fer l’escalfament. Té molta més experiència que nosaltres, fet pel qual escoltem tots els seus consells amb gran atenció. A més a més és dels paios que parla amb una seguretat indiscutible. Em recorda a una festa d’aniversari d’un amic quan tenia uns deu anys. Va aparèixer el germà gran del meu amic, que tenia uns dotze anys. Es va convertir en l’heroi de la festa perquè sabia de tot.

El problema és que mai no ens ha vist mai entrenar, o sigui que quan ens diu: “Heu de sortir ràpids perquè al quilòmetre 30 estareu fets una merda aneu ràpids o lents” segurament té raó, però clar, cadascú ha d’adaptar els missatges externs a la seva condició i en aquells moments un es va engrescant i no té el cap molt fred. O sigui, que seguint els seus consells, acabo de decidir el ritme: objectiu 4 hores. El meu rècord a la mitja és 1.50, o sigui que seguint les fórmules del món atlètic: multipliques per dos i afegeixes 15-20 minuts, dóna més o menys les 4 hores. Posteriorment he sentit que aquestes fórmules no tenen reconeixement per part de la comunitat científica.

Ja queda ben poc per sortir. Em separo del Dani i del cosí de la Núria. Vaig sol, però envoltat de milers de persones amb un mateix objectiu, o sigui que de solitud, ben poca.

I arriba el moment, cau confetti, un somriure em ve a la boca, l’alegria d’estar sortint ja compensa tot l’esforç d’aquests mesos d’entrenament i de remordiments per no entrenar. No tinc ni idea del ritme que porto, el cor se’m dispara i corro a velocitat semblant a la gent que m’envolta.

Agafem carrer de Sants i quan arribo al quilòmetre 1 veig que vaig passat de voltes, o sigui que intento afluixar tot i que el cor em demana apretar. Al carrer no hi ha gairebé públic, és massa aviat, i l’organització no ha col•locat grups d’animació fins el quilòmetre deu. De fet, en aquests primers quilòmetres no és necessari i molestaria als veïns. El grup corre enmig d’un gran silenci, portem la por al cos. Ens espera una bona tirada.

Passem al costat del Camp Nou. De sobte el grup té moltes baixes. La sobrehidratació a la línia de sortida provoca que una munió de gent s’acosti a uns jardins per alleugerir la pressió de la bufeta. Suposo que els nervis també influeixen. L’organització disposa de nombrosos WC però potser no s’esperaven que tan aviat a la gent li vinguessin aquestes presses. A més a més hi ha el codi no escrit de deixar els WC’s per les dones i els homes buscar-nos algun parterre una mica íntim on fer un riuet.

Agafem la Diagonal, passo el quilòmetre 5 i encara vaig massa accelerat, fins i tot per fer la marca de les quatre hores, objectiu ja de per si optimista. Primer avituallament. Tot i que no tinc set bec una mica. A la mà porto un parell de bossetes de glucosa que me les guardo pels quilòmetres 10 i 20. Al 30 m’espera el meu germà amb més glucosa i em consta que l’organització a partir del 25 ja dóna menjar en els avituallaments.
Hi ha avituallaments cada 5 quilòmetres, o sigui que la nutrició no hauria de ser el meu problema.

En el primer avituallament encara anem bastant junts i s’ha de vigilar amb les ampolles que llencen els corredors. Ensopegar amb una ampolla i caure seria com caure el primer dia de rebaixes, podria ser trepitjat per una multitud incontrolada.

Enfilem Travessera de les Corts, un punt que em motiva especialment perquè allà m’espera el grup d’animació (el meu germà Riqui, la meva cunyada Mireia, la Núria, i les meves nebodes, la Flor i la Laia). Estan esperant precisament on havíem dit i ens saludem. És curiós com el suport anímic transmet energia d’una manera invisible, sense cap mena de filat. Els d’Endesa haurien d’aprendre. El Riqui em segueix i em tira alguna foto amb dificultat. Penso: “Això és que porto un bon ritme”.

Cap el km 10 em trobo una parella que corren amb un bebè al carretó i van fent torns. Què cabrons, això és anar molt sobrats. Deuen ser unes màquines que ja han fet més d’una marató i ara han decidit fer-la d’una manera diferent. Decideixo agafar-los com referència ja que deuen tenir molta experiència. El meu ritme comença a acostar-se a l’objectiu. Em passo tota la cursa fent càlculs sobre el ritme que porto, el que hauria de fer cada km, el temps que hauria de porta a cada punt quilomètric.

Al carrer comença a haver més gent, la ciutat es desperta i quan ens acostem a Plaça Espanya hi ha tot de gent que havia anat a la sortida a acompanyar als corredors i ara ens animen. És el primer moment on flipo amb el públic. Tot de gent que no em coneix de res i m’encoratgen a seguir, és increïble. Realment, et dóna ales. Potser fins i tot m’animo massa i involuntàriament accelero.

El tram de Gran Via és llarg, però vaig fresc, a bon ritme, la temperatura és ideal i em trobo un grup d’animació boníssim. Són el típic grup pop barceloní estil Love of Lesbian. El cantant porta ulleres de pasta i la melodia és molt bona, tot i que només escolto uns 20 segons. Em plantejo que potser només han composat 20 segons i els van tocant repetidament. Atrets pel so de la música en directe apareixen dos tios que s’acosten a veure els corredors. Surten d’algun after i encara van alegres. Hi ha un que mou el cap com el Guti de Crackòvia. Només li falta dir “Pim-Pam”. Bon rotllo.

A la cantonada amb Passeig de Gràcia una noia que segueix un tram amb bici em crida pel meu nom. Jo em giro enrere, pensant que es dirigia a algú que hi havia darrere meu. Però no, al dorsal portem el nom escrit en lletres ben grans i el públic sovint t’anima pel teu nom, però fins aquell punt no ho havia sentit. Per cert, la noia aquella no estava pas malament.

Pujant per Passeig de Gràcia hi ha un grup tibetà tocant música. Tot anima. Reflexiono sobre la possibilitat que davant seu hi hagi un espia del govern xinès i per curiositat em giro a veure si hi ha algun. I no, però està el meu cunyat l’Oriol amb el cotxet amb els dos bessons. Com encara porto un bon ritme intenta seguir-me però no pot. Segueixo fort.

Al carrer ja ens envolta gairebé tota l’estona molt de públic. A la Sagrada Família s’ajunta públic, turistes. Crec que fins i tot hi ha un espontani amb un altaveu animant-nos. Torno a anar una estona al nivell de la parella amb el cotxet. En aquest punt també veig un parell de tios disfressats de mosqueters. Hi ha gent per tot. Jo començo a anar cansat i penso en com poden anar aquells dos amb barret i pantalons de mosqueter.

Al carrer València hi ha una altra parella mirant la cursa que encara no se n’han anat a dormir. Porten un cubata a la mà i ens l’ofereixen als corredors tot dient: “Es isotónico” i se’n riuen...Em plantejo si he triat la millor manera de divertir-me...

Enfilem la Meridiana. Trobo a faltar portar una mica de música que m’animi. Era un dels dilemes, córrer amb l’iPod o no. No queda molt professional córrer amb música però penseu que si estàs més de quatre hores fent alguna cosa no va malament una mica de música. Torno a veure els mosqueters i ja no sé si és que m’he fotut el cubata dels nois del carrer València o si és que estic delirant.

Al km 20 em prenc la segona bossa de glucosa i passo la mitja amb 1.58, perfecte, tot i que els últims km ja no han estat al ritme per fer 4 hores. La meva tàctica és mantenir el ritme o afluixar una mica fins que m’atrapi el grup de les 4 hores. Aleshores intentar seguir-los com pugui.

Hi ha molt públic i s’agraeix. Arribant al pont de Calatrava hi ha un espontani amb un aparell de música i un altaveu que ens posa David Guetta a tot taco. És precisament una de les meves cançons d’entrenament.

Arribem a Rambla Prim. Això de prendre líquids cada 5 km es nota i començo a notar tibantor a la bufeta. Veig a la distància un parterre íntim i decideixo parar. Hi ha un petit esglaó i en baixar-lo em pega una punxada al genoll dret que veig les estrelles. És el meu punt feble, quina merda. No tinc clar si podré seguir.
Em reincorporo, però no puc caminar. En canvi sí que puc trotar lentament. Estic el més lluny possible de casa o sigui que millor que segueixi. Per sort veig que puc agafar una mica de ritme, però ja no és el d’abans. M’atrapa el grup de les 4 hores i m’avancen sense pietat. Veig com el globus s’allunya poc a poc.

Agafo la Diagonal bastant deprimit, el globus va rapidíssim. Miro a l’altra banda a veure si veig el Dani però hi ha massa gent. A un punt d’animació un nen espontani ha agafat el micro i no para de dir tonteries, hauria d’haver un control en aquest punts. O s’anima bé o no s’anima. Un nen incontrolat amb un micròfon i un altaveu potent és una situació que s’ha d’evitar. Encara que sigui fent ús de la força.

M’allunyo del nen en qüestió i molt poc a poc m’acosto a plaça de les Glòries. Allò és bestial. Passes enmig d’un passadís de gent que no para d’animar. Et criden pel nom, canten, em treuen de la misèria en la qual m’havia enfonsat. Vaig tocat, però vaig, i això és el més important.

M’acosto al Fòrum, km 30 on he quedat amb el Riqui. A un avituallament agafo fruits secs i per primer cop em dono permís per caminar una mica. A la Creu Roja ja no queda Reflex (pel genoll, pels qui penseu en l’acudit). I em trobo amb el Riqui, començo de zero. M’anima tot i que suposo que em veu fet pols. Ell porta glucosa i aigua i a cada punt quilomètric em concedeixo el premi d’un glop de cada. I als avituallaments em concedeixo el premi de caminar una mica. Quan camino em fa més mal el genoll però d’altra banda no aguanto córrer sense parar. Recordo que vaig pensar que era exactament el que em feia mal. Vaig concloure que totes les parts del cos des de les ungles del peu fins al maluc.

És famós dins el món atlètic el “Mur” que et trobes al km 30 d’una marató. Jo creia que el mur el saltaves i seguia el pla, com qui passa un mur per accedir a un recinte tancat, però no. El mur és vertical fins el km 42,195. Per si algú no ho sabia.

Creuem la Ronda Litoral per un pont que fa una petita inclinació cap a dalt. Em sembla l’Everest. Hi ha un paio amb un rètol: “Esteu patint, però disfruteu-lo”. Té raó, però estic massa baldat per fer-li cas. Em limito a patir. M’arrossego fins el km 35. Sort del Riqui. Veiem alguns “cadàvers”, és a dir, corredors que es planten, corredors amb rampes. A mi em passa molta gent, però vaig fent. Deuen pensar que sóc un cadàver, els cabrons. Estic tip de córrer. Em recorda un casament que vaig anar i ens van afartar de menjar. La Marató sembla un buffet lliure. Jo sóc de primer, segon i postres. No de buffet lliure.

El km 35 és simbòlic, ja que arribes a Passeig de Sant Joan, això ja és a prop de casa. Queden 7, una distància assumible. Però els pensaments són ja més bé flaixos que reflexions.

Però arribem a Arc de triomf. Allò és increïble. Encara millor que a Glòries. La gent canta allò del oeoeoe com si estigués veient futbol. Em fan sortir disparat fins el 37 o 38.

A Plaça Catalunya també hi ha una gentada bestial que em fa arribar a Via Laietana sense adonar-me. A un avituallament em tiro una ampolla sencera al cap. Tot serveix.

El carrer Ferran és més costerut del que em creia. Veig una parella que corre. Ell va més o menys tan fos com jo, fa intenció de caminar i la seva dona li dona una petita empenta per seguir. Som tots una colla de fets-pols. El Riqui segueix estirant amb una corda invisible.

A les Rambles em quedo amb la cara d’un cambrer fart d’esquivar corredors amb la safata a les mans. A Colom passem per un punt d’animació. El locutor, un professional, ens anima un a un i ens diu: Aquí ja ningú no es retira, endavant, força!!. I té raó. He de seguir. Ja estic al costat de casa, no puc parar.

A Ronda Sant Pau se m’afegeix el Jordi, un maratonià expert que aquest any no ha corregut i s’ha dedicat a fer trams amb els seus coneguts. Entre ell i el Riqui em van animant. Ens trobem la Mireia amb el cotxet amb la Laia i la Flor, i sense cap mena d’esforç em segueix un bon tram. Dec anar a un ritme lamentable. Probablement vaig cap enrere.

I arribem a Sepúlveda, em conec totes les cruïlles que em queden. El Jordi em recorda que si no afluixo puc baixar de les 4.30. No és un “tiempazo” però és un objectiu per seguir bellugant-me.

Arribo a Paral•lel. El Riqui i el Jordi em deixen. Ja estic, casi ensopego amb un corredor que s’està fent unes fotos. He d’apretar o passo de les 4.30. Enfilo Maria Cristina donant-ho tot. Dec semblar un ciclomotor a l’autopista, cara de velocitat i prou. A la recta de meta veig la meva dona Lucía que ha vingut amb la Berta, de només 5 mesos, per animar-me. Si hagués tingut forces m’hagués emocionat.

I sí, arribo. Per sota dels 4.30, absolutament fos. Content. Però mai més tornaré. Em trobo amb la Lucía i la Berta. Amb el Dani, ho ha fet molt millor que jo, però també ha patit. I amb la Núria i el Riqui. Ho hem aconseguit.