Pastissets

La pilota rodolava i rodolava, carrer avall. La gent que caminava pel carrer s'ho miraven embadalits. Era vermella, de plàstic amb unes lletres negres i sota els raigs calents del sol d'estiu i rodolant per la baixada semblava una bola de foc, i més quan ells anaven darrera cridant i rient, com si perseguissin un lladre: "atureu-la, atureu-la". Sortejava tots els sots del carrer, les rajoles de l'acera, no s'aturava als semàfors, feia espantar els bastons dels més vells i cridaven l'atenció dels més menuts.

Al darrera seguien cridant tota la colla d'infants. Començaven a bufar, a suar, les rialles a poc a poc s'anaven transformant en cares series, de cansament fins i tot d'odi envers a un objecte de plàstic que se'ls resistia carrer avall i que no podien fer res. Ja faltaven poc metres pel final de la baixada quan en sec, es van aturar tots de cop, seguint una flaire forta i dolça que els venia del costat del carrer. Sense mirar-se, sense dir cap paraula, tota la colla es va apropar a l'aparador de la pastisseria del barri, es van quedar bocabadats, amb les mans brutes de terra i repenjant-se al vidre, amb la boca oberta, fixant-se amb uns pastissets de xocolata. No s'ho podien ni creure: tenien forma de pilota. Just al moment que es van girar i van veure com la pilota vermella estava quieta darrera d'ells.