Passeig del Riu

Noto la presa recorren meu cos, com el cor se m’accelera mentre tu em petoneges el coll. Sento la remor de l’aigua unes passes avall nostre, i com la gent passa pel passeig. Tinc por de que ens vegin, però de seguida em transportes lluny, quan et treus la samarreta estem estirats en un núvol blanc que sura suaument per un cel de tardor. Em xiuxiueges el meu nom, em demanes que no marxi mai més. M’agafa un atac de bogeria i et mossego el llavi en mig d’un petó mentre et prometo que no ho faré. Encara tens el fred del passeig del riu a la pell i t’ataco per l’orella. Sé que no tornarà a ser res igual, que estem marcant amb foc aquest record, i tots dos sabem que mai l’oblidarem. Se suposa que havia de ser fàcil, però de vegades ho faig una mica difícil, em sap greu. La suo comença a fer brillar els nostres cossos que tan anhelem. Tots dos tenim ganes de segellar la reconciliació d’aquesta discussió , oblidant la por, demanant d’amagat a la lluna que ens protegeixi a nosaltres com ho va fer amb Romeu i Julieta.