a les parets d'una trista habitació

Em desperto. Un calfred em recorre l’esquena. Miro al meu voltant, una habitació quadrada m’envolta. Una llum d’aranya penja damunt meu, bruta i plena de teranyines; el paper de les parets mig arrancat, ple d’humitat i amb un estampat antic; em fixo amb el terra, parquet fosc, vell, mig trencat i mol brut. Un maniquí antic dels temps de Coco Channel es la meva única companyia, plantat en un racó. El ninot, fen de suport de un vestit imperial molt elegant d’un color gris perla envellit, fet malbé pel pas del temps.

Sospiro. M’incorporo i vaig cap a l’única porta de la sala. La intento obrir sense esperances. Està tancada, com m’imaginava. Jo i el maniquí, el mateix. Com dos objectes oblidats per aquella persona que tan la vam estimar i que, per més que ho neguem, encara ho fem.

Fa temps que he deixat de cridar perquè em recordi. Fa temps que no intento trencar la única finestra de la meva presó per fugir. Fa temps que m’he adonat que el meu destí es que el oblit se’m mengi poc a poc, que inclús la persona que em va empresonar se n’oblidarà.