Paràsit

Estava allí, tombat en el seu sofà anatòmic. Els tubs entraven en les seves carns com venes que li donaven el que necessitava. El seu crani era rodejat per mils de elèctrodes i els antivírics el defensaven dels possibles atacs dels “Hackers”.
Tot ell investit d’una armadura, d’un metall que per nosaltres no seria conegut, el defensava de totes les agressions tèrmiques i un escut d’energia podia aturar a qualsevol que li volgués fer mal físicament.
Les seves connexions anaven a parar a un servidor que el connectava a la “Xarxa”Aquella que havia creat ja feia temps i que s’alimentava directament de l’estrella més propera.
Els seus somnis es convertien en realitat en el seu món fictici i el seu univers irreal el transportava a noves sensacions. Unes sensacions de poder que el feia manipular cada petit i insignificant ser del seu món fantàstic.
No calia ser el protagonista de cada fet, davant d’ell milions de sers creaven per a ell històries que eren enviades directament al seu cervell. Algú de nosaltres hauria embogit per les imatges que hauria rebut, però per ell el coneixement era energia que l’alimentava, que li donava ales per crear noves tecnologies, noves incongruències que els sers diminuts acceptaven com a naturals.
Però un dia aquells sers sense saber res del que nosaltres sabem ara, van deixar de lluitar i van intentar ser feliços. Aquell “Paràsit” de sensacions es va començar a debilitar. No podia seguir així, la seva creació li donava l’espatlla, no hi havia res a fer. Els sers van deixar la tecnologia per viure en la seva natura, gaudir-ne, i això va ser el final. De cop va ser desconnectat de la “Xarxa” i aquell ser aixecant-se del seu tron de irrealitat va poder veure per un moment com aquells sers es convertien en energia. I ell s’enfonsava en la tristor.