Cercador
Pànic al pupitre
Un relat de: PeriodismeJuvenil- Compartir:
Estic cansat, no vull anar més a l’escola, estic fart de tot i de tots. Deixeu que em presenti, em dic Edgar, tinc 16 anys i actualment faig 4t d’ESO a l’institut Ricard XVI. La meva mare m’acaba de despertar, però no em dóna la gana aixecar-me i anar a classe. Però si no hi vaig, m’han dit que em matarien, així que hi aniré igual. Primer vaig a esmorzar, a guanyar forces, tot i que crec que no em servirà de molt. A la meva classe estic considerat el rar, el que no es relaciona amb ningú. Mireu, mentre agafo l’autobús us ho explico tot.
A la Primària tot anava genial, perfecte, podríem dir que estava 100% integrat. Però tot va ser un horror, al començar l’ESO. El meu primer error va ser marxar a l’institut equivocat, el meu pare va trobar feina al nord de la ciutat, i ens vam canviar de casa, i clar vaig perdre tots els meus contactes, tots els meus amics, i vaig anar a parar a l’institut més horrorós. Un institut concertat. Sí, de monges i capellans. D’aquells que et fan resar el Pare Nostre cada hora, i pobret de tu que no te’l sàpigues. Val més que estiguis a més de 100 metres de la professora, perquè sinó et fot tant fort amb el regle, que et talla els dits en sec. Si el primer dia ja és prou complicat, només fa falta, trobar-te a la teva classe el gracioset del grup, i que per si encara no n’hi ha prou, és repetidor, i amarga l’existència a alumnes i professors. Però jo, sens dubte, sóc el seu favorit. Sí, podríem dir que em va tocar la loteria, no em toca mai, i just aquesta... a mi diguem-ne li és més fàcil fer-me enfadar. Però el Jaume, no seria res si no tingues a uns “llepa culs”, perdoneu l’expressió, sí, Sergi i Victor, estan enganxats com sí fossin una parella de tres. Ara, tots dos van manats pel Jaume. Únicament amb un gest, saben el que han de fer. Bé, al gra, que sinó no acabem mai, en Jaume el primer dia ja em va seleccionar, no puc viure des del primer dia que li vaig dir mama a la professora, sí un error el te tothom, pensareu, però aquell error va quedar marcat a l’expedient de la classe. En Jaume, des d’aquell dia em diu que no puc viure sense la meva mare, que ploro quan no està. El cas que d’això va passar a l’insult diari, per sort fins a la violència física no hem arribat mai. Sort, sinó aniria arreglat de cara, ell va al gimnàs, cada dia, i perdoneu que us ho digui però jo coneixo els gimnàs de paraula, no n’he trepitjat mai un, ni ganes tampoc, quin cansament Déu meu. La Mare Catalina, des d’aquell dia també riu, “no ho confonguis sóc Mare Catalina, no la teva mare”. Llavors tota la classe riu que riu, i Jaume m’he envia una carta en forma d’avioneta que va a parar a la meva orella, on posa un dibuix de mi donant besets a Mare Catalina, bé sé que és la Mare Catalina, perquè ho posa, en Jaume precisament s’assembla poc amb Antonio Velázquez. Espereu que baixi de l’autobús que sinó la Camionera em farà fora a cops de peu. La Camionera és Marta Vilarolla, la conductora de l’autobús que ens porta cada dia a classe, pareix un home, però no un home qualsevol, no, pareix un home d’aquells tan bruts que es dutxen únicament quant plou i que per cada paraula que pronuncia bé, les altres cinc van acompanyades de rots. Al menys, sí fos simpàtica... però no, val més que no pronuncies mot mentre va conduint perquè et fa treure el cap per la finestra, i això que no es poden obrir. No, sí ja ho dic jo, la seva mare va quedar descansada quan la seva filla se’n va anar de casa, ara, que jo hagués acabat ràpid, li compro fins i tot jo el pis, jo per no veure-la ni un segon més l’empaqueto a l’Àfrica per tal que se la mengen els indígenes caníbals. Encara que pobres caníbals, sabent com és la Camionera, compta tu, que no sigui ella qui els devori. Però molt pitjor és la Pit Bull, sí, la directora de la meva escola. No li diem Pit Bull per que tingui unes grans galtes, no, sí fins i tot es bufona la meva directora, li diem la Pit Bull perquè té tanta fúria que sí et dóna una queixalada a la cama, te l’arranca de cop. Pànic és poc. Quan la Paula Ricard passa pels passadissos de l’institut, és tal el silenci que fins i tot es pot sentir el que fa la meva mare dos quilometres més lluny del centre. Ni les mosques s’atreveixen a passar en aquells instants perquè saben que poden ser aplanades terriblement, amb les seves mans gegants. Però tanta pena a l’Institut val la pena en sol veure a l’Andrea, tot es plena de flors quan apareix per la porta de classe tard, amb la seva gran melena, i la seva veueta que conquista fins al professor. És la noia més bonica de l’institut, i tinc la sort de que s’asseu al pupitre del meu costat, què bonic és quan es dirigeix a mi per demanar-me prestat un bolígraf. Vinga, ja, el bolígraf? A mi no m’enganya la tinc boja per mi, està per demanar-me autògrafs i tot. Encara que si us dic la veritat, un dia, al matí a classe de Ciutadania, em va dir que li agradava i que ho volia intentar amb mi. Em vaig posar tan content que no m’ho vaig pensar ni un moment. Ho heu endevinat no? Sí era un somni que vaig tenir, i vaig haver de despertar-me d’aquell meravellós somni que no hagués volgut que s’acabés mai. Però res, tot era igual, la meva mare em va despertar, vaig pujar cagat, al bus de la Camionera, perquè el dia anterior em va caure una xocolatina al meu seient, i en arribar a l’institut em vaig amagar per no trobar a Jaume, però amb la meva mala pota, mai més ben dit, vaig trepitjar a la Pit Bull, que em va castigar a ajudar tot el dia a Mare Catalina, a netejar les faldilles de les monges de l’institut. Tinc pànic al pupitre!
A la Primària tot anava genial, perfecte, podríem dir que estava 100% integrat. Però tot va ser un horror, al començar l’ESO. El meu primer error va ser marxar a l’institut equivocat, el meu pare va trobar feina al nord de la ciutat, i ens vam canviar de casa, i clar vaig perdre tots els meus contactes, tots els meus amics, i vaig anar a parar a l’institut més horrorós. Un institut concertat. Sí, de monges i capellans. D’aquells que et fan resar el Pare Nostre cada hora, i pobret de tu que no te’l sàpigues. Val més que estiguis a més de 100 metres de la professora, perquè sinó et fot tant fort amb el regle, que et talla els dits en sec. Si el primer dia ja és prou complicat, només fa falta, trobar-te a la teva classe el gracioset del grup, i que per si encara no n’hi ha prou, és repetidor, i amarga l’existència a alumnes i professors. Però jo, sens dubte, sóc el seu favorit. Sí, podríem dir que em va tocar la loteria, no em toca mai, i just aquesta... a mi diguem-ne li és més fàcil fer-me enfadar. Però el Jaume, no seria res si no tingues a uns “llepa culs”, perdoneu l’expressió, sí, Sergi i Victor, estan enganxats com sí fossin una parella de tres. Ara, tots dos van manats pel Jaume. Únicament amb un gest, saben el que han de fer. Bé, al gra, que sinó no acabem mai, en Jaume el primer dia ja em va seleccionar, no puc viure des del primer dia que li vaig dir mama a la professora, sí un error el te tothom, pensareu, però aquell error va quedar marcat a l’expedient de la classe. En Jaume, des d’aquell dia em diu que no puc viure sense la meva mare, que ploro quan no està. El cas que d’això va passar a l’insult diari, per sort fins a la violència física no hem arribat mai. Sort, sinó aniria arreglat de cara, ell va al gimnàs, cada dia, i perdoneu que us ho digui però jo coneixo els gimnàs de paraula, no n’he trepitjat mai un, ni ganes tampoc, quin cansament Déu meu. La Mare Catalina, des d’aquell dia també riu, “no ho confonguis sóc Mare Catalina, no la teva mare”. Llavors tota la classe riu que riu, i Jaume m’he envia una carta en forma d’avioneta que va a parar a la meva orella, on posa un dibuix de mi donant besets a Mare Catalina, bé sé que és la Mare Catalina, perquè ho posa, en Jaume precisament s’assembla poc amb Antonio Velázquez. Espereu que baixi de l’autobús que sinó la Camionera em farà fora a cops de peu. La Camionera és Marta Vilarolla, la conductora de l’autobús que ens porta cada dia a classe, pareix un home, però no un home qualsevol, no, pareix un home d’aquells tan bruts que es dutxen únicament quant plou i que per cada paraula que pronuncia bé, les altres cinc van acompanyades de rots. Al menys, sí fos simpàtica... però no, val més que no pronuncies mot mentre va conduint perquè et fa treure el cap per la finestra, i això que no es poden obrir. No, sí ja ho dic jo, la seva mare va quedar descansada quan la seva filla se’n va anar de casa, ara, que jo hagués acabat ràpid, li compro fins i tot jo el pis, jo per no veure-la ni un segon més l’empaqueto a l’Àfrica per tal que se la mengen els indígenes caníbals. Encara que pobres caníbals, sabent com és la Camionera, compta tu, que no sigui ella qui els devori. Però molt pitjor és la Pit Bull, sí, la directora de la meva escola. No li diem Pit Bull per que tingui unes grans galtes, no, sí fins i tot es bufona la meva directora, li diem la Pit Bull perquè té tanta fúria que sí et dóna una queixalada a la cama, te l’arranca de cop. Pànic és poc. Quan la Paula Ricard passa pels passadissos de l’institut, és tal el silenci que fins i tot es pot sentir el que fa la meva mare dos quilometres més lluny del centre. Ni les mosques s’atreveixen a passar en aquells instants perquè saben que poden ser aplanades terriblement, amb les seves mans gegants. Però tanta pena a l’Institut val la pena en sol veure a l’Andrea, tot es plena de flors quan apareix per la porta de classe tard, amb la seva gran melena, i la seva veueta que conquista fins al professor. És la noia més bonica de l’institut, i tinc la sort de que s’asseu al pupitre del meu costat, què bonic és quan es dirigeix a mi per demanar-me prestat un bolígraf. Vinga, ja, el bolígraf? A mi no m’enganya la tinc boja per mi, està per demanar-me autògrafs i tot. Encara que si us dic la veritat, un dia, al matí a classe de Ciutadania, em va dir que li agradava i que ho volia intentar amb mi. Em vaig posar tan content que no m’ho vaig pensar ni un moment. Ho heu endevinat no? Sí era un somni que vaig tenir, i vaig haver de despertar-me d’aquell meravellós somni que no hagués volgut que s’acabés mai. Però res, tot era igual, la meva mare em va despertar, vaig pujar cagat, al bus de la Camionera, perquè el dia anterior em va caure una xocolatina al meu seient, i en arribar a l’institut em vaig amagar per no trobar a Jaume, però amb la meva mala pota, mai més ben dit, vaig trepitjar a la Pit Bull, que em va castigar a ajudar tot el dia a Mare Catalina, a netejar les faldilles de les monges de l’institut. Tinc pànic al pupitre!