Carta d'amor desesperat

On ets? Crec que en cap lloc Existeixes? Crec que no. T'he posseït mai? Mai, ni pensar-ho. Parlo de tu, amor, dubto de la teva existència, no crec que existeixi i si existeix no està en mi.
Estic enamorat, d'una noia, sensacional, de la qual no sabia de la seva existència mortal, però si ella és real, jo em pensava que era un àngel de la llum que desprenia.
Però dic que en mi l'amor és inexistent perquè ningú em vol, estic sol en aquesta vida plena de gent feliç amb les seves parelles.
No la vull, voler és poc, ella és el que em fa viure, el que em fa somriure i donar-li una oportunitat més a la vida, però de vegades em provoca confusió, no tinc clar si vull viure o morir, però tinc clar que sense la meva vida no és feliç.
Ploro, estic sol, qui diu que els nois no ploren? Serà perquè mai ha estimat amb tot el seu despertar. No sé ni si el que escric té sentit, he après d'una persona especial per a mi, que no ets tu qui escriu, sinó la teva mà la que escriu sola, segons el que sent el cor. Si us plau amor envia’m un senyal, dóna'm aquestes ganes de recuperar la meva originalitat.
Per tu amor, es fan bogeries, per ella estic disposat a canviar, prefereixo convertir-me en un no jo, que no estar sol i morir sense cap persona a la que la meva vida donar.
Ahir era el dia més depriment de l'any, en mi es notava, senyor amor, estava trist de cor. Amor, una persona em va ensenyar a caure i tornar-me a aixecar, però amor, ets tan dolent amb mi, que no sé si he fet alguna cosa en la meva anterior vida, perquè ara la meva vida vulguis desgraciar.
Llàgrimes en sang, punys danyats, cor obert, em vaig dessagnat per moments, però ara tot em dóna igual, amor has acabat amb mi, amb les meves ganes de viure i estimar.