Palingenèsia

Recordo quan tot encara era res, i sota el pes de les estrelles
El cel s'agombolava com un estendard inflat pel vent,
I tot es tancava en un cercle
I tornava, tot, a renéixer.

Recordo que jo encara no era, encara que fos,
I que les làcties vies que em conduïen cap a mi mateix
S'estructuraven en llenços d'espectacles lànguids, lluny de raons,
Enllà, sempre mar i cel enllà.

Recordo el cicle inert de forats que s'empassaven els aires,
Just abans que tot tornés a respirar-se,
Quan els fènix ressorgien i tornaven a inflamar-se,
Les onades a estimbar-se a les roques just abans d'abandonar-se.

Tinc la ment regenerada i recordo encara els colors diluint-se món avall,
Escolats a recer de mots inexistents encara, però apresos ja fa temps,
Colors escrits a les albades, fugissers com covardes mirades,
I tinc el buit esculpit al cervell; després de plenituds i excessos, vuit només.

Recordo la supervivència de la sang bategada per cors decreixents,
Als indrets on ningú s'aixoplugava
I tinc apagada la memòria dels greuges, enterrada per quan vulgui créixer.
Ahir, vaig morir, i avui he tornat a néixer…