Paisatge

L’horitzó es converteix en una espiral
sobre la qual els funambulistes entrenen
i el Sol salta a la corda,
fent caure dies i nits
mentre els homes i les dones es tornen fulls
sense horaris ni rutines
i els bojos de veritat ballen i canten als carrers,
celebrant el seu nou seny
i la seva renovada saviesa.
El cel és roig i lila i taronja,
com li pertoca,
i el mar s’ha convertit en l’estora d’un deu pescador
que busca homes lliures sota les ones.
Potser ha arribat la primavera per sorpresa
o és un somni
potser és Sant Joan o la nit de reis,
potser les partícules atòmiques han començat a girar al revés
o potser és la realitat, que està intoxicada,
o sóc jo, o són els teus ulls.
Han impregnat amb verí les coses dolces:
les teves mirades i les teves paraules
i jo me’n faig un fart de tot, sense que m’importi.
Als carrers hi ha garlandes i fanalets,
rumbes i havaneres
i la Lluna es gronxa penjada de dues estrelles,
altiva i captivant, amb la seva llum robada.
És de nit, però el Sol surt a ballar
i les ones arriben a la platja, sense petroli i sense sang
com hauria de ser normal.
El vent ha girat i bufa des d’un rumb desconegut,
d’una xauxa llunyana,
que per moments, quan tanco els ulls, s’apropa.
La terra s’ha capgirat i m’agrada
però trobo a faltar la rutina que hi havia en tu
i també la rauxa.
Ara el Paral•lel sembla sols un carrer,
ni una frontera ni una barricada,
ni una passarel•la de la bohèmia,
ni un mar ni un cel.
De cop el silenci esclata,
el somni mor
i tu tornes a ser un record agredolç.