País de trànsit

País de trànsit

Dilluns 11 de juny de 2.007, havia passat el mati treballant, tot i una cada cop més intensa sensació d'espessor, de pesadesa; el cap més i més enterbolit, la tos repetitiva, seca, esgotadora i l'evidència de tenir una febre ascendent, van fer que tot just haver dinat una mica m'adreces al Centre d'Assistència Primària de Castellar del Vallès. A la recepció la pregunta, ¿ Que li passa ?, la meva resposta, necessito veure al metge d'urgència, tinc febre, i una tos molt lletja - com per altra part havien estat escoltant mentre ens esperàvem pacientment - , no hi ha metge d'urgència, li assignarem a la seva metgessa, vagi a la porta 11 !.

Obedient tot i la incongruència d'haver de fer cua en una situació d'autèntica urgència, em vaig esperar al passadís indicat, la tos augmentada per l'extremada sequedat ambiental, juntament amb la suor intensa, fruit alhora del fort resol i la febre, em van fer companyia en les més de dues hores que vaig poder resistir l'espera, passat aquest termini, amarat en la meva pròpia suor, i amb una forta sensació d'ofec, se'm va fer evident que calia una veritable sortida d'urgència; amb el mòbil vaig trucar a un metge privat, i tant bon punt en va sentir la tos, sense necessitat quasi d'explicar-li res més, en va fer anar a casa seva. Desprès de la auscultació, en va confirmar una pneumònia que la radiografia de tòrax - també privada, també de pagament - confirmaria l'endemà. Començava el tractament amb una ració doble d'Augmentine, que continuaria prenent en dosis normals cada sis hores fins l'endemà, d'aleshores ença, i coincidint amb els àpats una dosi, fins que faci 10 dies. I pregar per que la febre no faci acte de presencia.

Em van fer la baixa laboral, em vam demanar excuses per la desatenció, i un cop excusat tothom en el sistema, aquí pau i desprès glòria ! . No trobo encertat eliminar els metges d'urgència, per que dissortadament malgrat que tothom ho voldria les urgències se'ns fan presents en qualsevol moment, no em serveix l'argument dels estalvis, sobretot quan l' assegurança és obligatòria, i val a dir que no gens econòmica; en situacions com la que descric els estalvis poden costar-li la vida al pacient/assegurat , de segur que li ha costat ja a més d'un; no tothom dissortadament pot trucar un servei mèdic privat.

Aquesta és en el millor dels casos una " carta al vent " ; em trobo abatut, esgotat fins al límit, i les minses forces que em resten encara, les vull dedicar a fer front a la pneumònia.

Som, en sóc conscient sempre, en un país de trànsit, avui hi som, i demà qui sap !.

Recordo que fa molts i molts anys, un company de feina, retornat de l'Argentina, Miranda de cognom, ens explicava que la cantarella habitual de la gent senzilla, els que allà com aquí, pateixen la corrupció, el desgovern, la prepotència, l'estultícia insultant d'aquells que tenen un lloc segur amb els diners de tots, era aleshores en aquella República " algun dia sonaran los tiros por el lado de la justicia " .

Des del fons del cor, com la resta de pobres de la terra, espero que ben aviat aquells desig, que convertim ara en pregaria es faci realitat i que sentim efectivament que " suenan los tiros por el lado de la justicia ".

Amén.

© Antonio Mora Vergés