¿ON VAS DESGRACIADA?

Alcoletge, agost 1940

Aquesta és una carta que no sé a qui dirigir, així doncs ho faré senzill adreçant-la a aquell foraster que es va creuar amb nosaltres aquella tarda d’agost de 1940.

Era un home alt, uns d’aquells pagesos de soca-rel, un home de cabells i de celles blanques, amb la cara morena de sol, plegada d’arrugues i solcada pels anys, amb uns ulls verds gairebé irreals i un bigoti blanc que li cobria el llavi superior.

Feia calor, molta xafogor. Estàvem en ple estiu i era l’hora de la migdiada. El sol queia implacable aquella tarda, i les cigales cantaven. El poble sencer semblava desert. Es respirava pau, tot i què en el meu cor s’apropava una tempesta.

Portava la Ramoneta a coll. La Sabeleta agafada dels plecs de la faldilla del meu vestit i la Saluteta em donava la mà.
Les meves filles i jo anàvem baixant la carrerada. Les cases estaven tancades, portes i persianes closes, tot estava silenciós. Era l’hora del descans pels pagesos i el seu món, on recuperaven, encara és així avui dia, les forces per seguir amb la jornada laboral.

Cada inhalació que feia al respirar de manera automàtica em cremava el coll. Em sentia els batecs del cor al cap i tenia un “rum-rum” constant i persistent dins de les orelles, però tot i això seguíem avançant, un peu rere l’altre, una passa, una altra i avant, avant, sempre endavant. L’únic que deixava enrere era la meva esperança i les meves il•lusions, però seguia endavant, sempre endavant. Tot se’m feia insuportable. No podia més...

Eren temps de fam, passàvem molta gana. El papa anava de “llogat” al camp a treballar per a un altre i la mama s’estava a casa. Les nenes només ploraven quan volien menjar. Es desesperaven, sobretot la Saluteta: “Mama, tinc gana! Vull pa!” i jo Déu del cel no en tenia pas de pa, si no el pintava en una paret...

Per això aquella tarda anàvem les quatre carrerada avall... un pas endavant i un altre, sempre endavant.

Jo anava arrossegant els peus, les espardenyes em pesàvem molt, com si fossin de plom. No escoltava la xerrameca de les nenes. La Ramoneta es pipava el dit gros, el cap recolzat en el clot de la meva espatlla amb el coll, i avall, cap endavant, un peu primer, desprès l’altre, avant, sempre endavant.

Tenia el cap cada cop més perdut en els núvols, com de cotó fluix, lleugeeer... Ja rés no em costava cap esforç, tot era mecànic, avant, una passa, un peu rere l’altre, endavant...

Va ser llavors quan va aparèixer aquell home, aquell foraster amb les eines a l’espatlla, el cabàs creuat sobre el pit, els camals dels pantalons arremangats sobre els turmells, amb aquell front suat que eixugava amb un mocador de roba bruta. Nosaltres seguíem endavant, cap avall...

Ell es va plantar al nostre davant amb els braços en creu, i sense dir ni piu ens va mirar amb aquells ulls tan clars, amb aquella mirada tan especial, i em va dir:

“¿On vas desgraciada?”
El vaig veure per primer cop! Els nostres ulls es varen creuar.
- Com?
- On vas? On vas amb aquestes mossetes?
- ... Jo ...
- Passa amunt, noia! Cagondena! Passa amunt, desgraciada, passa!”

Va agafar la Sabeleta de la mà i fent-me passar al seu davant vàrem anar desfent el camí que les nenes i jo havíem recorregut.
Vaig tornar a sentir la calor, aquella xafogor, em vaig notar que estava plorant. Unes llàgrimes grosses, salades i silencioses m’anaven corrent galtes avall, el nas em regalimava i jo estava cada cop més avergonyida.

“Té, eixuga’t ells ulls i llimpia't el nas. Va noia, va, que la vida és molt bonica, nena! Mira quines princesetes tens... Elles han de veure el sol cada dia i tu amb elles!
Deixa’l estar el riu, dona! El vostre lloc està entre els vius... Apa, va, passa! Ja em donaràs les gràcies algun dia!”

I així va ser! Aquell foraster, aquell home gran, aquell gran home, igual que un àngel guardià ens va salvar la vida a les meves nenes i a mi.

Eternament agraïda,
Carmeta.