Olor a fusta cremada

La nit de Sant Joan, em porta la olor a fusta cremada. Fusta vella, de mobles vells que la gent treia de casa i els vailets amagaven fins a darrera hora perque ningú els hi prengués. Des del balcó de casa mirava a veure si veia les flames, quan encenien... Aleshores corriem escales avall per anar a fer el recorregut pel barri i comparar la foguera del nostre carrer amb les altres.
Hores abans d'encendre la foguera el par ens havia portat a la botiga d'olis i sabons on venien els "petardos". Allà haviem comprat corre-cames, piules, bengales, rodetes, mistus garibaldi, trons, i un parell de sortidors d'aquells que llençaven sorpreses que venien a ser pitus, globus, paperets de colors i poca cosa més.
A casa teniem el menjador guarnit, amb serells de color i també amb una cadeneta que haviem fet ma germana i jo, ajudades per la mare, amb tires de papers de colors que encolavem amb aigua i farina ben barrejada que feia de cola. No faltava la coca de revetlla, plena d'aquelles confitures que no m'agradaven, ni m'agraden ara, que treia amb els ditets, per donar a algú altre. També brindavem amb xampany, que abans no es deia cava.
La ràdio ens aportava la música necessaria per ballar una mica pel passadís de casa i riure i passar-ho be.
Després el cansament, les fogueres que ja no cremaven, el soroll dels coets que cada vegada eren més espaiats, ens tornava a la realitat i marxavem a dormir.
Això si, esperant la revetlla de Sant Pere, que mai va ser tan sonada, però que celebravem igualment a casa, perque el pare es deia Pere.
Ara, tot és diferent. Diuen que no deixaran que els menors de 12 anys toquin els "petardos" perque no es facin mal...
ai Senyor !
Que contenta estic d'haver viscut en aquell moment on tot era permés... buscar mobles vells, amagar-los, encendre fogueres, tirar coets, beure xampany ... i tot abans de fer dotze anys.