Obsessió

El local era un envelat prou gran per acollir dues-centes persones però érem una cinquantena, pot ser alguns més. Hi havia parelles joves amb canalla (inclosos nosaltres, el meu marit, la nostra filla i jo), matrimonis de mitjana edat i gent d'entre els 20 i 40 anys.

Tots allà esperant escoltar les seves cançons, que suposo, a tots ens agradàven. I jo allà, ansiosa per escoltar-lo a ell, només a ell.

L'escenari estava preparat per a ell (la veu) i dos músics més que van interpretar màgicament totes les cançons amb guitarres i un acordió.

El seu company veterà es va fer càrrec de la guitarra "estripada i bruta" com ho va descriure ell mateix durant l'assaig; el seu col·lega és un personatge atractiu, malgrat un tant estrany per a mi. Els seus dits fan que els sons de la guitarra siguin una melodia dolça i molt contundent a l'hora, t'estripa l'oïde agradablement i t'enamores de la cançó inevitablement. L'altre músic, un noi molt jove (no deuria tindre més de 20 anys) ens va fer gaudir de la guitarra elèctrica.

I finalment estava ell, amb texans i una samarreta negra de màniga curta. Em van agradar les seves sabates especialment, no sé perquè. Ell és prim i alt. No és el típic home "guapo"; de fet, la primera vegada que el vaig veure (a una fotografia, no en persona) vaig pensar que més aviat era un home lleig. Però la seva imperfecció de faccions, la seva dolça però ferma veu, la seva pronúncia tan perfecte quan canta i recita versos em van enamorar en pocs mesos.

El concert va durar gairebé dues hores, dues hores de plaer musical. Va fer un recorregut pel disc nou (només va deixar de cantar-ne una) i per algunes de les seves anteriors composicions.

La seva veu, les seves mans movent-se discretament al ritme de la música, aixecant-se continuament de la cadira alta que li havien preparat… Hi havia moments que jo no era conscient ni a on estava totalment embriagada per ell. Quan hi havia tons alts, potenciava al màxim la seva nova veu; dic nova perquè quan va començar fa uns anys, la seva veu era més "dèbil", menys treballada però igualment bonica, més jove. Ara la seva veu és tan vital, tan enèrgica, que tots els poros de la meva pell la van absorvir tant com van poder.

En alguns moments, ell aclucava els ulls per sentir profundament tot el que ens deia, tot el que ens cantava. D'alguna manera, jo volia pensar que cantava només per a mi i també tancava els ulls, volia sentir-me completament sola amb ell. Hagués fet qualsevol cosa per ser el seu únic públic.

Tots vam quedar molt satisfets, va ser un concert íntim i molt agradable, molt emocionant; alguna llàgrima va passejar-se per les meves galtes. Quan es van encendre els llums, la realitat va aparèixer bruscament. Jo no volia marxar, volia veure'l encara uns minuts més. Els músics i ell van baixar de l'escenari i parlàren amb algunes de les persones que els havia escoltat. Jo no vaig poder fer ni un sol pas, tenia els peus clavats a terra. Volia acostar-me a ell i no sabia com fer-ho. Era tan gran l'emoció que sentia que vaig preferir mirar-me'l discretament a través de la gent. Però havia de fer alguna cosa per apropar-me a ell.

Vaig dir-li a la meva filla de 5 anys que li demanés una dedicatòria al disc nou, jo el duia dins la bossa. L'havia agafat abans de sortir de casa i no sé perquè, potser era una premonició. Quan la nena va fer les primeres passes per acostar-s'hi em vaig posar a tremolar com una adolescent, com si fós la beneita de torn que no s'atreveix a res. Al mateix temps sentia vergonya pel que li havia demanat a la nena, vaig ser tan cobard.

I ella, tota cofoia i valenta, va demanar: "ens dediques el disc, si us plau?", jo m'havia acostat discretament, darrera l'escut d'una criatura de 5 anys. No m'ho podia creure, estava més aprop del que mai havia imaginat. Ell, molt amablement, va dir que sí; li va demanar un bolígraf a la nena i no en teniem cap (quina errada per part meva, em vaig sentir ridícula); una dona que estava allà es va oferir a deixar-li. Li va preguntar el nom a la meva filla: "M….." va dir ella. "Quin nom més bonic" va contestar. En aquells moments hauria volgut estar a la pell de la meva filla, quina tonteria a la meva edat.

Va escriure un parell de ratlles a la funda del CD, les va dedicar a M….. Va signar amb el seu nom de pila i va posar la data, el mes indicat en números romans, X. Em va fer gràcia, això el feia diferent, especial.

Vaig dir-li a la meva filla que li donés les gràcies i així ho va fer. Però ell, va demanar-li dos besos a la M….. Em va semblar que li agradava la canalla, que era feliç rodejat de gent molt jove escoltant-lo. La M….. i ell es van fer els dos petons. Després, jo vaig dir-li: "gràcies pel concert, bona nit" i quan ja em disposava a marxar, abans de fer el primer pas, ell es va acostar a mi i em va fer el millor regal: dos besos de comiat. Em vaig sentir tan feliç, tan nerviosa i neguitosa… Jo no li havia demanat però ell, per educació o perquè va llegir-ho als meus ulls, va fer aquell gest tan esperat. El contacte de la seva pell amb la meva va ser màgic, tan senzill i tan encisador. Duïa barba d'un parell de dies i això el feia més atractiu, més desitjat . Els dos segons que va durar aquell acte van ser meravellosos; després de besar-li una galta i dirigir-me a l'altra, vaig poder olorar el seu alè, molt agradable, un xic salat.

Hauria volgut robar-li el segon bes dels seus llavis però la realitat i les circumstàncies no m'ho permetien.

L'hauria besat amb intensitat i delicadesa, l'hauria abraçat amb tota la meva força, durant hores i hores. Hauria volgut saber com és de suau la seva pell, la imagino dolça. Vull pensar que besa, acaricia i estima de la mateixa manera que canta. Tocar la punta dels seus dits amb els meus llavis hagués estat meravellós, i després les seves mans acaronant la meva cara. Més tard, aquelles mateixes mans passejant per tot el meu cos, per cada racó de la meva pell, pels meus cabells.

Hauria travessat totes les fronteres del meu cos i allà mateix, dalt l'escenari, li hagués robat tota la roba i li hauria fet l'amor amb passió, amb delicadesa i amb un xic d'instint salvatge, sense pensar en cap altra cosa que no fós el seu cos, la seva boca besant-me... Tot seria com sempre he somniat.

Però de cop, una veu absolutament familiar em va despertar : «E.., marxem cap a casa !», el meu marit m'esperava a la sortida del recinte, agafant-li la ma a la nostra filla que ja havia desaparescut feia estona d'aquella escena.

Tots tres vam marxar cap a casa. La M….. estava cansada i va adormir-se al cotxe. Jo vaig recordar durant tot el trajecte en cotxe cada una de les imatges que havien passejat pel meu cervell. Havia tingut uns segons reals de felicitat (el comiat amb els seus dos besos) i uns minuts de fantasia molt desitjada (la nostra pel·licula al meu cap).

Quan vam arribar, la nena va seguir dormint al seu llit. El meu marit i jo vam fer l'amor amb força, desig i un amor que feia molt temps que no sentia.

Estimo el meu marit, ell és el meu amic, el meu amant, em fa costat de manera incondicional en tot però el meu marit no és ell, el meu poeta que em fa sentir que sóc viva.